Un any mes, a L’illa deserta volem celebrar el Dia de la Traducció amb tots els nostres lectors, i volem fer-ho de la manera habitual: entrevistant un traductor literari. Aquest any hem volgut parlar amb en Ferran Ràfols Gesa, un dels traductors amb més presència en aquest blog.

En Ferran tradueix de l’anglès i el francès, i podreu trobar moltes obres seves als prestatges de les llibreries de Catalunya, ja que té una bibliografia espatarrant que inclou autors tan coneguts i diversos com Amélie Nothomb, Siri Hustvedt, Gabriel Josipovici, Dave Eggers, David Foster Wallace… la llista és molt llarga, i la trobareu sencera a la seva fitxa de Visat. Comencem les preguntes!

Ferran, hem fet una mica de recerca i hem trobat que, abans de dedicar-te a traduir a jornada completa, feies de professor de matemàtiques. Així, doncs, quins estudis vas fer? Com se’t va acudir passar al món de la traducció?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial, que va ser un error, i Geografia i Història, que va ser un encert relatiu. Si hagués sabut triar potser hauria estudiat Física, però estic relativament segur que aleshores no hauria acabat traduint, o sigui que potser al final tot ha sigut a fi de bé.

Doncs potser sí, perquè sembla que la decisió ha donat els seus fruits: ets un traductor amb un gran nombre d’obres traduïdes, d’autors molt diversos. Parlem d’autors: n’hi ha algun que t’agradi especialment traduir? O algun que et cridi especialment l’atenció?

Hi ha molts autors que m’agrada traduir, i de fet sovint em queixo que n’hi hagi tants que he traduït només una vegada. L’experiència ajuda, sobretot amb autors complicats (penso en Conrad, ara), i a vegades et sap greu que quan tot just et sembla que has après com posar-t’hi ja no ho puguis aprofitar. De tota manera, sí que tinc un vincle especialment fort amb uns quants autors, sobretot amb David Foster Wallace i Gabriel Josipovici. Vaig traduir Moo Pak i L’escombra del sistema un rere l’altre en un moment important de la meva vida, i són llibres que em van marcar. D’una manera molt diferent, també tinc un afecte especial per Siri Hustvedt. I per Colm Tóibín. I m’hauria agradat poder dedicar-me més a fons a Pynchon o Waugh, per exemple. O continuar amb Robertson Davies i Patricia Highsmith. O amb un autor com William Kennedy: recordo la sensació, llegint la versió final de Roscoe, negocis d’amor i de guerra, que alguna cosa havia encaixat més bé del que em semblava mentre en feia la primera versió. D’altra banda, també he de dir que sempre és interessant descobrir autors nous: m’ha passat fa molt poc amb Ben Marcus, per exemple.

Continuem parlant d’autors. Veiem que la majoria del que tradueixes són obres de l’anglès, però hi ha una autora que escriu en francès de la qual no t’acabes de desprendre: l’Amélie Nothomb. Què fa que no la deixis acabar de marxar?

Gairebé cada any em proposen de traduir una novel·la seva, i no veig per què hauria de dir que no. És una autora molt prolífica, cosa que sempre implica una certa desigualtat, però al capdavall sempre m’ho passo bé traduint-la, i sempre deixa algun detall per al record. Sovint fa observacions molt lúcides enmig d’un argument molt rocambolesc, i té un sentit de l’humor que m’agrada. A més a més, i per mi això té una certa importància, va ser la primera autora que vaig traduir, i a hores d’ara gairebé puc dir que per saber quants anys fa només cal mirar l’apartat Nothomb de la lleixa dels llibres. Només hi he coincidit un parell de vegades, i molt poca estona, però a casa en parlem com si fos una amiga de tota la vida. Saps, diu l’Amélie que…

Tornem a l’anglès. En aquest idioma, hi ha una traducció que destaca per sobre de la resta, per la complexitat que desprèn: Ciutat de Bohane, de Kevin Barry, publicada per Raig Verd. El llibre està ple de descripcions acuradíssimes d’un vestuari extravagant, la llengua utilitzada és molt col·loquial, tirant a argot… Aquests van ser els dos problemes principals? N’hi va haver més? És la novel·la més difícil que has hagut de traduir?

És una de les més difícils, sens dubte, i és que l’anglès de l’original era tan extravagant (amb localismes extrems, paraules inventades i una cantarella molt peculiar) que gairebé vaig tenir la sensació que m’havia d’inventar un català ad hoc. A més a més, fins molt al final vaig dubtar de si no havia de ser més radical i fer un llibre encara més estrany. Però sovint traduir és una solució de compromís, i la resposta que m’ha arribat per part d’alguns lectors a qui respecto molt és prou bona com per no obsessionar-m’hi més. De tota manera, vull dir que la dificultat sempre té un component subjectiu: Foster Wallace és objectivament difícil de traduir, diria, però hi ha una afinitat que m’ha fet el camí molt més planer. En canvi, el primer llibre d’Anaïs Nin que vaig traduir em va fer passar moltes angúnies, segurament perquè em va obligar a escriure com no hauria escrit mai. Si n’hagués de dir un, però, mirant només la dificultat, seria Una qüestió elemental, d’Eliot Weinberger, un altre llibre fascinant que, com Ciutat de Bohane, sembla que no hagi llegit gairebé ningú.

Per a nosaltres, Ciutat de Bohane és una de les traduccions més complicades que t’hem llegit, però n’hi ha una altra que ha gaudit d’un ampli reconeixement. Parlem de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, publicada per Raig Verd, que va aconseguir el Premi Núvol 2013. Per què creus que es va endur el gat a l’aigua?

D’una banda crec que va ser una mica casual, és un llibre que va agradar força i que tenia la peculiaritat d’estar escrit sense cap punt i a part, cosa que sempre dóna més la sensació que la traducció ha de ser un tour de force. Tant l’Albert Nolla com l’Arnau Pons, els altres dos finalistes, se’l mereixien tant o més que jo, i en realitat la votació del jurat va donar un empat que per criteris improvisats em va afavorir a mi. El que més em va satisfer va ser justament la composició del jurat, format per magnífics traductors. Aprofitaré per dir que m’ha sabut una mica de greu que el premi no hagi tingut continuïtat, era una iniciativa fantàstica.

Ara bé, sí que crec que hi ha un motiu concret que va fer que la traducció fos valorada, i me’n vaig alegrar perquè és d’aquelles coses que em pensava que no veia ningú. Des que vaig començar a traduir, un dels elements que més he treballat és el ritme de la prosa, i ho he fet a partir d’una estilització de la llengua oral, del que jo entenc que és la naturalitat en català. De fet, si rescato les meves primeres traduccions hi trobo coses que m’agraden, potser amb un punt més original que no ara que ja he traduït més de setanta novel·les i tinc moltes coses automatitzades, però alhora també hi trobo rigideses, llocs on faig servir solucions repetides de mil traduccions anteriors però que no he sentit dir mai a ningú. Parlo de coses molt petites, potser, però que ajuden molt a donar un cert to a una traducció. I bé, aquest llibre m’exigia justament això i només això, una certa cadència, un treball sobre el ritme, sobre l’oralitat culta, sense cap fragment descriptiu. La sensació d’afinitat amb el llibre va ser absoluta des del primer moment i, contra el que m’acostuma a passar, gairebé no vaig dubtar (sóc un revisor obsessiu, fins al punt de la paràlisi), de seguida vaig tenir la sensació que el llibre sortiria bé.

Posteriorment, també amb Raig Verd, vau publicar Era broma, del mateix autor. I no és l’únic cas en què repeteixes autor: Jonathan Lethem, David Foster Wallace, Amélie Nothomb… Què creus que aporta, el fet de “conèixer” els autors? És un avantatge realment rellevant per a les traduccions posteriors?

En alguns casos ajuda molt, en d’altres no tant. És important conèixer l’autor perquè hi veus recurrències, paraules clau, detalls, etc. Per posar un exemple fàcil, com que he llegit molt Amélie Nothomb, sé que he de mantenir el “vostè” molt més enllà del que ho faria espontàniament (els usos en francès i català no coincideixen), perquè l’autora abomina de la tendència actual a parlar amb tothom de tu. També hi ha casos, com el de Jonathan Lethem, en què gairebé no em va servir de res haver-lo traduït, i és que Els jardins de la dissidència és molt més exigent que no pas Pistola, amb música de fons.

Parlem d’editorials. Tot i que has traduït per a editorials de les grans i de tota la vida (Anagrama, Empúries, La Magrana, Edicions 62… ), també treballes tot sovint amb editorials més petites o de “nova generació” com ara Raig Verd, Edicions del Periscopi, Males Herbes, Angle, etc. Hi ha molta diferència en el funcionament i el tracte amb unes i altres?

Sí que hi ha diferència, esclar. Alhora de negociar, per exemple, o en la relació que estableixes amb els editors, molt més propera en el cas de les independents, cosa que també dona lloc a converses d’on poden sortir nous projectes. En aquest sentit, quan hi va haver el boom de les micro vaig tenir la sort de col·laborar de seguida amb moltes d’aquestes editorials, i tinc una mica la sensació que anem creixent junts. A la pràctica, potser la diferència fonamental és que es creuen més cada llibre que fan. Ara bé, també he de dir que a les editorials grans hi ha professionals boníssims que n’han vist de tots colors i que a vegades tenen una visió força pràctica de com resoldre certs problemes. Per exemple, he de dir que la persona amb qui acostumo a treballar dins del grup 62, l’Adriana Plujà, és una editora de taula fantàstica i amb molt de criteri.

Per tancar l’entrevista, ens agradaria saber dues coses. La primera és si hi ha algun llibre dels que has traduït que hagi sigut especial per a tu o si, per contra, te’ls estimes tots per igual. La segona és, segurament, un tòpic, però ens agradaria saber què és el que més t’agrada de la teva feina com a traductor.

No els estimo a tots per igual, no ens enganyem. En tinc uns quants de preferits, abans ja n’he dit un parell, però n’hi ha més. Per exemple, també m’estimo molt El bigoti, d’Emmanuel Carrère, i Principiants, de Raymond Carver. O el Nabokov que sortirà aviat. O La plenitud de la senyoreta Brodie, de Muriel Spark. O Últimes notícies, d’Evely Waugh. O, per dir-ne un de molt diferent, Així és la vida, Charlie Brown, una antologia de les millors tires de la sèrie Peanuts. Em vaig encarregar de la tria i la traducció, i va ser un plaer immens. El llibre va passar desapercebut, com era d’esperar, i ara amb la distància em sap greu no haver sigut més egoista: la tria era molt pensada, però no vaig fer cap pròleg per justificar-la ni reivindicar-la, per exemple. És un problema que sovint tenim els traductors: acostumats a la invisibilitat, a vegades ens costa reivindicar les coses que fem.

El que m’agrada més de l’ofici és la profunditat amb què m’obliga a llegir. A la vida adulta costa trobar espai per llegir amb la mateixa intensitat de quan érem més joves, però traduint hi estàs obligat. Sovint em passa que un llibre que ja m’agradava m’agrada molt més la quarta vegada que el llegeixo, quan ja fa moltes setmanes que hi convisc. Ara llegeixo menys que quan no em dedicava a la traducció, perquè sovint arribo al vespre amb el cap molt cansat, però almenys uns quants els llegeixo realment a fons. I això m’encanta, és un dels grans plaers de l’existència.

Sí, segurament una de les coses més boniques de traduir és les voltes que arribes a donar a les coses abans de traslladar-les al teu idioma. I t’agraïm molt que hagis compartit amb nosaltres un bon grapat de detalls sobre el tema, alguns de ben curiosos (per exemple, no sabíem que la Nothomb rebutjava el tu). Esperem que tinguis una bona diada, Ferran!

I a la resta… heu llegit algun d’aquests llibres que ha traduït en Ferran? Quin d’aquests autors us agrada més? Deixeu comentaris i compreu llibre traduïts, també.