Deures d’estiu 2022

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Un any més, arriben les vacances. Com sempre, soc dels últims a fer propostes de lectura per als dies de canícula: ja fa dies que hi ha llistes en dansa on podeu trobar bones idees per a la temporada estival. Per a mi, però, les vacances van indefectiblement lligades a l’agost i, per això, no he tret llista fins ara. Bé, he de confessar que també hi ha un altre motiu: si em seguiu a Instagram (@lilladeserta), ja deveu saber que aquest any he posat en marxa una iniciativa de mes temàtic que es diu #agostitalià i que intenta fomentar la lectura d’obres italianes, ja que trobo que aquesta és una literatura infravalorada a casa nostra.

Així, doncs, en aquesta llista trobareu una mica de tot, però, sobretot, hi trobareu les meves especialitats preferides: literatura italiana i literatura xinesa. Fem-hi una ullada!

Què puc llegir, aquest estiu?

A continuació trobareu tot de llibres que m’han agradat prou com per recomanar-ne la lectura. Sí, és una llista subjectiva, però és que les opinions sempre ho són (i aquí us dono la meva). Així, doncs, preneu-vos les recomanacions amb prudència i feu una ullada a altres comentaris o ressenyes abans de tirar pel dret. Som-hi:

Comentem breument la llista, però abans us diré també que, si podeu, us recomano llegir la versió original de totes aquestes històries perquè alguns d’aquests autors tenen un torrent verbal (Whitehead i Franzen, per exemple) molt difícil de traslladar, mentre que altres, com Camilleri o Agnello Hornby, fan ús de formes dialectals o pròpies que és un plaer llegir (ok, entenc que els llibres en xinès no els llegiu en VO). També aprofito per dir que, en general, s’està fent molt bona feina en l’àmbit de la traducció al català, o sigui que tampoc us estresseu i llegiu en el que us vingui de gust!

Començo amb el pack anglo, entrant amb els Zipi Zape dels EUA, Franzen i Whitehead, cara i creu de la literatura d’aquest país (sí, em repeteixo com l’all, però és que ho veig tan clar… ). Tots dos estan ressenyats en aquest mateix blog, i són dos autors habituals en les meves lectures. Les seves històries us arrosseguen i poden ser una lectura exigent, però també són una gran recompensa. També us recomano Hamnet, de Maggie O’Farrell, mentre espero que al setembre surti el seu nou llibre: més novel·la història amb el seu toc personal. Hamnet és un dels llibres més comentats a Instagram, i és una recreació meravellosa de l’Anglaterra de Shakespeare.

Passo a l’estrella de l’agost, la literatura italiana. Dolce far niente? Bé, almenys llegirem! Obro amb dos trossos de novel·la escrits per dos trossos d’autores: La mennulara ens porta a Sicília, a la vida rural i la subjecció als “amos”, mentre que La retornada ens porta la història d’una nena donada en adopció que ha de retornar amb la família de sang. Totes dues són difícils de trobar en català, però potser teniu sort…

Si voleu lectures més lleugeres, és obligatori passar per Camilleri o Manzini. Com podeu veure, no recomano res en concret de Camilleri perquè tot és molt bo i, a més, les traduccions al català les fa en Pau Vidal, que és un p… crack. Pel que fa a Manzini, us recomano el segon llibre de la col·lecció de Rocco Schiavone, bàsicament, perquè l’any passat us vaig recomanar el primer (i a mi m’agrada llegir-me les sèries en ordre).

Passo als Wu Ming, un col·lectiu d’autors molt originals que fins i tot posen el seu contingut gratis a la seva web; jo us recomano 54, que em va encantar, però no sé si està en català o en castellà. Podeu trobar altres llibres d’ells traduïts al català pel ja esmentat Pau Vidal. Tanco aquesta secció amb dos llibres que surten del camp de la ficció. Verde acqua reflecteix les vivències de Marisa Madieri, que va haver d’abandonar Istria de jove, mentre que La ciutat dels vius és una obra periodística que analitza i fa el seguiment del cas de dos joves que van assassinar-ne un altre enmig d’abusos de drogues (i de totes les substàncies que van trobar). Colpidor i no apte per a tots els estómacs, però una feina excel·lent de Nicola Lagioia.

Finalment, arribo als meus bombonets preferits: els llibres de literatura xinesa. És molt possible que aquests ja us els hagi recomanat en ocasions anteriors, però és que són molt, molt, molt bons. El primer, Nits fredes, és de Ba Jin, conegut per la trilogia que comença amb Família. En aquest cas, ens porta un llibre amb interès històric i intensitat emocional que us recomano molt. Segueixo amb Mr Ma and Son (no, no està en català; crec que en castellà sí), un gran llibre que ens permet veure l’adaptació (o no) de dos xinesos, pare i fill, a la societat anglesa de principis dels anys 1930.

No puc no recomanar-vos alguna cosa de Yan Lianke, és clar! I aquí tenim El somni del poble Ding, que ja tenim en català i que il·lustra fins on pot arribar la malesa (i la tendresa) humana. Tanco la llista amb el megallibre de la literatura xinesa, immensa en sentit literal i figurat: Sueño en el pabellón rojo és un llibre cabdal per a la tradició literària de la Xina i és el culebrón més treballat del món mundial. N’estem fent una lectura conjunta a Twitter superinteressant!

Bé, espero que amb això tingueu prou material per agafar idees. Jo també m’estic preparant els meus deures d’estiu…

Sanmao, autora exterior

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Sanmao és una autora molt estimada a Taiwan i que també està molt ben vista per bona part dels experts de l’àmbit del xinès. Servidora no n’és una gran fan, però crec que és un personatge interessant que val la pena comentar.

Així, doncs, començarem pel començament: Sanmao és el nom de ploma de Chen Ping, nascuda l’any 1943 a Chongqing (Sichuan, Xina continental). Era una època tumultuosa i de molt trasbals, amb la Guerra Sinojaponesa (vaja, la invasió de la Xina que es van marcar els del país del Sol Naixent) i, posteriorment, l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, que va acabar amb el desplaçament en massa de partidaris del Guomindang (els vençuts) cap al que ara és Taiwan. La família de la petita Chen Ping va ser de les que van passar l’estret i es van afincar a l’illa.

Ja grandeta, la Sanmao va marxar a estudiar a l’estranger: va estudiar castellà a Espanya, i també va fer una estada a Alemanya. Va viatjar per altres països i, després de tornar breument a Taiwan, es va acabar casant amb un noi espanyol, José Quero, amb qui va viure al Sàhara Occidental i a les Canàries.

Una obra externa

El caràcter cosmopolita de Sanmao fa que les seves obres siguin molt diferents de les que comentem habitualment en aquest blog: ella escrivia des del seu punt de vista, a l’estranger (estranger respecte de Taiwan, és clar), i els seus articles es publicaven al seu país. Per això considero que la seva obra és “externa” a la seva cultura d’origen i crec que podem dir que va tenir més influència entre els seus congèneres que en el públic del país on va viure amb el seu marit. El fet de marxar força jove de casa, escapant a la influència paterna i de la societat taiwanesa, aprendre idiomes i fer el que volia la va convertir en una mena d’ídol entre el jovent de casa seva.

L’obra que se li coneix, doncs, són bàsicament textos que parlen dels llocs on va viure, com ara les Illes Canàries o el Sàhara. En català els tenim traduïts en forma de “diaris”, on l’autora fa reflexions del seu dia a dia.

En aquest sentit, trobo especialment interessant el volum Diaris del Sàhara, on podem veure com era el Sàhara Occidental sota domini espanyol i com l’autora convivia amb els seus veïns locals, a tot un seguit de costums diferents (als quals en general s’adaptava). I el desert, sempre la presència del desert. Trobareu tots tres volums publicats per Rata Books, amb traduccions de Sara Rovira, Irene Tor-Carroggio i Mireia Vargas-Urpí.

Després de la pèrdua del seu marit, mort en un accident de submarinisme, Sanmao va tornar a casa seva i mai no es va acabar de recuperar, fins al punt que, finalment, es va suicidar.

El meu germà, de Jamaica Kincaid

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!

L’ordre de les coses, de Laura Tejada

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.

Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.

L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?

Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!

No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.

En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.

Mo Yan, l’home tranquil

On Per sifuroIn Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Mo Yan és un dels dos autors xinesos que han rebut el premi Nobel de literatura. L’altre és Gao Xingjian, que el va rebre essent ja exiliat a França (i, de fet, essent ciutadà francès). Així, doncs, podem dir que avui parlem de l’únic autor xinès en actiu amb premi de l’acadèmia sueca. No és un dels meus autors preferits, però crec que cal parlar-ne perquè és un autor de pes i retrata la societat del seu país de primera mà.

D’on surt, aquest autor?

Mo Yan va néixer al poble de Gaomi, a la província de Shandong, l’any 1955. De fet, el seu nom real és Guan Moye, i el nom de pluma que fa servir significa “no parlis”. Aquestes dades són importants per entendre’l com a escriptor. Anem a pams:

Gaomi, a més de ser el seu lloc real de naixement, és el lloc on passen gran part de les històries que explica. És, doncs, un autor centrat en l’àmbit rural, cosa que el vincula amb Yan Lianke. Per altra banda, veient que és nascut el 1955, podem situar-lo com a infant a l’inici d’etapes sagnants de la Xina de Mao com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. En aquests períodes, era important no dir gran cosa de què feies o què deixaves de fer, o sigui que podria ser que el nom Mo Yan vingui d’aquí. Aquest passat ple de coses que no es poden dir el vincula també amb Bi Feiyu, fill de desterrats.

Sí, Mo Yan és fill de les etapes més crítiques del règim comunista i les seves novel·les burxen en aquest passat encara recent i les omple de fets reals, històries viscudes per la seva família i moltes altres coses. Forma part, doncs, de la generació d’autors que han viscut en primera persona el règim de Mao, com els que cito més amunt o com Yu Hua, un altre dels que hem comentat en aquest blog, i tots ells rescaten fets que han viscut en primera persona. També ell, com altres, va quedar exclòs de la formació “normal” i es va introduir a l’exèrcit com a manera de progressar i, de fet, va començar a escriure mentre era soldat.

Obra destacada

Mo Yan és força productiu, i com ja hem dit més amunt les seves obres se centren en la vida rural i es basen en experiències pròpies o de gent propera. Per a mi, acaben tenint un to força uniforme que no m’acaba d’atraure, tot i que admeto que té un gran valor perquè documenta una etapa fosca del seu país. Crec que cal destacar-ne aquestes obres:

  • Sorgo rogo
  • Grandes pechos, amplias caderas
  • Canvis

Sorgo rojo va servir de base per a la pel·lícula homònima, dirigida per Zhang Yimou i amb actuació de la meravellosa Gong Li, i narra la història d’una noia que es casa amb un home que té una destil·leria de sorgo. Grandes pechos, amplias caderas, també situada al camp, també té una protagonista femenina. En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong.

Tanco la llista amb Canvis, un llibre molt curtet de no ficció en què l’autor repassa fets de la seva vida i ens explica com va aconseguir prosperar i fer-se escriptor. També hi trobareu menció sobre l’adaptació que es va fer de Sorgo rojo al cinema.

És important destacar que aquest últim llibre és l’únic que tenim en català d’aquest autor. En castellà, però, se n’han traduït molts gràcies a l’editorial Kailas, que els publica pràcticament tots i sempre ho fa amb traducció directa del xinès (la gran majoria traduïts per Blas Piñero). Si podeu llegir en francès, els trobareu a Editions Picquier.

En resum, és un autor que val la pena llegir almenys una vegada, ja que documenta la Xina del segle XX i dona una visió interessant fent servir protagonistes del poble, gent normal com nosaltres.