Yu Hua. The seventh day. Pantheon, gener 2015. Edició Kindle, equivalent a 224 pàgines. Títol original: 第七天. Traductor: Allan H. Barr.
Què podem dir de The seventh day? Doncs, d’entrada, podem dir que no és una novel·la. Ho sembla, però no ho és. Yu Hua aprofita la mort del protagonista per fer un repàs a temes diversos de la societat actual xinesa, i dispara a matar. Sense convertir els temes en l’element principal de la història, ens parla de:
La demolició indiscriminada i forçada d’edificis al centre de la ciutat (fins i tot, en alguns casos, sense avís previ).
Pràctiques il·lícites als hospitals, com ara el tràfic de fetus.
La “petita” corrupció combinada amb la importància dels guanxi.
El tràfic d’aliments defectuosos i contaminats (llet per a nounats, per exemple).
Tortura i abusos policials.
Migració de la gent jove cap a les grans ciutats.
Manipulació de la informació.
Consumisme entre els joves.
Condicions infrahumanes de vida en alguns casos.
Tràfic d’òrgans.
No se salva ningú.
Com en altres històries de Yu Hua, a part de la crítica social trobem elements gore, com ara quan el mort es torna a posar el nas a lloc o quan neix mateix, i també quan es troba els bebès morts… De fet, només cal veure la història que envolta el naixement del protagonista, que neix al tren, quan la seva mare va al WC i s’ha d’acotar… no us vull xafar la sorpresa, però… ja sabeu com són les letrines del tren, oi? Si no, ja ho entendreu quan arribeu al tercer dia.
A part dels elements gore i crítics, també trobem en aquest llibre els detalls còmics de Yu Hua, com ara quan parla d’un home amb problemes d’erecció i diu que “el seu avionet no s’enlaira” per més que ho intenta.
I com ho articula, tot això? Doncs aprofita la mort d’en Yang Fei per fer-lo buscar el seu pare. I mentre el busca va trobant persones que ha conegut al llarg de la vida i que introdueixen cadascun dels temes que he esmentat més amunt. Els troba, recorden la història d’aquella persona i el motiu de la mort i, al final, els deixa enrere per continuar buscant el pare.
En definitiva, si buscàveu una història com pugui ser Brothers o Vivir, no la trobareu en aquest llibre. El que sí que hi trobareu és el Yu Hua més combatiu en estat pur, amb informació sobre els problemes actuals als quals s’enfronta el seu país. Una mena de barreja entre China in Ten Words i El passat i els càstigs. No us el deixeu perdre.
Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.
Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.
Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.
Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.
La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.
Valoració de Gritos en la llovizna
He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.
Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.
Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.
Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier. Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut. Ed. Actes Sud. 386 pàgines. Aquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!…
Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?
Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.
I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.
I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…
De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm
Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?
Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura i que, segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre, sense tenir en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient en realitat és que m’agrada molt la seva obra.
Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.
Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, tot i que de vegades no els detecto fins que n’he llegit alguna cosa. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir, amb històries interessants i una manera atractiva de presentar-les, amb qui tinc el costum de reincidir; tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre). Aquí en teniu alguns:
Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.
Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques,NW i The embassy of Cambodia.
Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No, no té res a veure amb la resta de la llista, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.
N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.
Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo, ja que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé. De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…
I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.
Yu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.
Finalment, us vull parlar de Yan Lianke. A diferència de Yu Hua, Yan sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular). El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.
Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer la vostra opinió sobre els vostres autors preferits i, també, quins temes us agraden més o on llegiu. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.
Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada que, segurament, us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!
Yu Hua. Boy in the Twilight: Stories of the Hidden China.
Traductor: Alan H. Barr.
Títol original: .
Editorial: Pantheon.
208 pàgines.
A Boy in the Twilight, Yu Hua ens ofereix una de les coses que millor sap fer: petits retrats de la realitat xinesa d’avui dia. Hi trobareu, doncs, relats no excessivament llargs que, en lloc d’intentar cobrir un espai de temps llarg, se centren en fets concrets.
Què hi trobarem, al llibre?
Per exemple, la història que dona títol en aquest volum gira entorn d’un nen que passa gana i roba una poma, i la reacció del botiguer i el càstig. A “Appendix”, els dos germans malinterpreten les explicacions del seu pare sobre l’apèndix i quasi el fan morir, a “Mid-air collisions” veiem que hi ha dones que exerceixen un control total sobre els seus homes, fins al punt que aquests no gosen sortir de casa sense el seu permís. I també hi ha “On the Bridge”, la història d’una parella amb problemes. A “Timid as a Mouse” hi trobarem un noi que és l’objecte de les gracietes i les conyes d’altres nens, un tipus de personatge que també apareix en altres relats de Yu Hua. “Why do I have to get married” és un relat curiós sobre un home que busca una excusa per divorciar-se i embolica la troca de la manera més tonta, obligant un amic a casar-se amb la seva dona.
Voldria fer una menció especial de “Their son”, que pot ser un reflex del que està passant a la Xina (però, també, en altres llocs del món). Els pares s’esforcen molt per tirar endavant i estalviar. El fill, en canvi, s’ha tornat un finolis que no agafa l’autobús perquè diu que fa pudor, i agafa taxis per moure’s per la ciutat. Podria ser, doncs, una al·lusió als “petits budes” xinesos, la generació de fills únics que han crescut tan envoltats d’atencions que, potser, han perdut el contacte amb la realitat i donen moltes coses per garantides.
Com sabeu, Yu Hua és un dels meus autors favorits, i la gran majoria de llibres que li he llegit m’han agradat molt. Aquest n’és un. Si encara no heu llegit res d’ell, potser és un bon llibre per començar. Si preferiu llegir novel·la, us recomano Vivir! o Brothers. Totes dues les hem comentades en aquest blog.
Comencem pel de casa. Per a mi, 
Finalment, us vull parlar de 
A 
L'illa deserta 