Avui us vull parlar de A Single Swallow, de Zhang Ling, un llibre que ens porta a la Xina de l’època de la Segona Guerra Mundial. Però no només tracta d’això, no. El que ens porta l’autora és la història de tres homes presentada al voltant d’una noia, l’Ah Yan, o Wende, o Stella, segons qui parli d’ella: Liu Zhaohu, Ian Ferguson o Pastor Billy.
Així, la narració és en boca d’un o altre dels homes, i ens recorda com es va viure la lluita contra els japonesos en una zona rural de la Xina. Sempre tindrem de fons la vida de la noia, que serveix de nus entre els tres protagonistes. Veurem com tots tres se l’estimen, cadascun a la seva manera. En Liu Zhaohu és qui la coneix millor, mentre que l’Ian hi aporta el punt de vista d’un soldat americà que ha anat a lluitar a la Xina i, finalment, en Billy és un capellà/missioner (o com en vulgueu dir) que quan coneix la Stella ja fa deu anys que viu al país.
El gruix principal de la novel·la se centra, doncs, en el període de la guerra sinojaponesa. Ara bé, això només serveix d’excusa per explicar la vida al poble de la Stella abans i després d’aquest període. La vida d’ella mateixa, les seves desgràcies i les seves alegries (però més desgràcies que alegries) i la història dels seus veïns, així com la dels soldats que han anat a lluitar a la zona. Una mica de passada, intuïm moments importants de la història xinesa de mitjans segle passat, com ara la llarga marxa cap a Yan’an, l’ascens del comunisme, el replegament del govern nacionalista cap a Taiwan o l’època de la gran fam. No obstant això, repeteixo que l’eix central de la història és la vida dels protagonistes i que no hi ha una voluntat explícita de fer novel·la històrica.
Es tracta d’una novel·la passadora, que es fa llegir, i que en general et té enganxat i et fa avançar com un panzer, per sobre de tot el que et trobes. Ara bé, també he de dir que algun dels fragments més “roses” m’han avorrit una mica (no soc gens fan de les històries roses!) i que m’han interessat molt més els aspectes històrics. Un altre problema d’aquest llibre, i això és totalment subjectiu, és que els narradors són els fantasmes dels tres protagonistes. És que a mi això d’esperits que parlen de les coses no m’agrada gens gens gens. Tot i així, com deia més amunt, la història m’ha tingut força enganxada i me l’he llegit en un pim-pam.
I aquí vull parlar de la traducció, de Shelly Bryant, que considero que té part del mèrit d’aquesta “lectura enganxadissa”. Últimament xoco amb les traduccions a l’anglès de literatura xinesa. No sé per què, però no hi connecto gaire, fins al punt que en alguna lectura he hagut de canviar d’idioma a mig camí, com en el cas de Le dit du loriot/Shadow of the Hunter. En canvi,m’ha fet la impressió que la traducció d’A Single Swallow es llegeix molt bé, és fluida i no rasca per enlloc. Espero que tingueu la mateixa impressió!
Tanco l’entrada recordant-vos un llibre de Zhang Ling que vaig poder llegir en castellà amb traducció de Javier Altayó. Es tracta de El sueño de la Montaña del Oro i em va agradar moltíssim. En aquest cas, es parlava de l’emigració xinesa cap al Canadà, i les 685 pàgines em van passar volant. Ves que la traducció, també en aquest cas, no hi tingués part del mèrit!
Estimats, ha arribat el moment que molts de vosaltres esperàveu: una llista de propostes per petar-se els calers aquest divendres 23 d’abril, dia del patró de la lectura, Sant Jordi gloriós. Vista la meva devoció per aquest dia i sant, no us estranyarà que tingui un fill que se’n diu, oi? (És veritat.)
Els que seguiu el blog ja sabeu què cal fer, oi? Triar la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” i mirar què hi ha que m’hagi agradat. O cercar autors concrets (caixa de dalt a la dreta). Però això ho podeu fer qualsevol dia de l’any, i ja sabem que en certes dates assenyalades ens agrada xixa!!! Vinga, doncs, som-hi!
Aquest cop us he preparat un combinat de novetats i fons d’armari que crec que cobrirà tots els gustos. Això vol dir que teniu una primera part amb una proposta de títols concrets i una segona on, sorpresa, us recomano editorials de tota confiança que fan bé la feina (després, ja se sap que no tot agrada a tothom). No vol dir que siguin les úniques que valen la pena, ni molt menys, però ja sabeu que tots tenim etapes i ara m’he adonat que estic llegint molt d’aquestes cases i us les vull recomanar.
Proposta de títols concrets
En aquesta llista trobareu títols que he llegit darrerament i que m’han agradat (el darrer any, més o menys). N’hi ha per a tots els gustos i teniu la ressenya completa aquí mateix, al blog: només cal que feu clic al nom per a llegir-la. Si voleu un resum, el teniu més avall.
Les closques ens parla d’una família de l’Ebre/Barcelona. Es tracta d’un llibre molt interessant i molt ben escrit per una autora molt jove que espero que ens doni moltes més hores de lectura. Pel que fa a Matar el marit, es tracta d’una novel·la situada a Taiwan que tracta de la violència domèstica portada a l’extrem sobre la base d’una història real; és un gran llibre no apte per a estómacs delicats, però molt recomanable.
També tenim El jardí de vidre, que ens porta a Moldàvia. No sabeu on és? Aprofiteu l’ocasió per buscar-ho al mapa i viviu els últims temps de la Unió Soviètica! I què me’n dieu, de Wolf Hall? Un llibre absolutament meravellós d’una gran autora que enceta una trilogia dedicada a la cort d’Enric VIII. Tot seguit, un dels meus favorits: la sèrie d’Antonio Manzini dedicada al subcap de policia Rocco Schiavone, un dels personatges més “grunyons” del panorama literari. Aquests dos (Wolf Hall i La costola) estan molt bé en versió original, però també els trobareu en català i en castellà. Tanco la llista amb La caja negra, un llibre delirant amb humor corrosiu i crítica del capitalisme… i del socialisme soviètic (tots reben!).
Tots són molt bons i són lectures més o menys recents. Passem a un altre tema…
Fons d’armari
Tots tenim una editorial que ens encerta més els gustos que altres. Són les nostres editorials de capçalera, i poden anar variant amb el temps, segons què publiquen. Aquí teniu les que últimament publiquen coses amb les que he connectat millor:
Males Herbes
Relats curts, històries extravagants o imprevistes, autors antics… amb les Males Herbes trobareu tot això i molt més! Els mítics llibrets verds, ara amb més colors i una mica més grossos.
Com podeu veure a la llista de dalt, són dels pocs valents que han portat literatura xinesa a casa nostra en català, i també fan apostes que, a priori, poden semblar arriscades, com ara els reculls de relats d’autors catalans del decadentisme o el que han tret fa poquet sobre el realisme català: Bromistes, tramposos i mentiders (aviat a les vostres pantalles). Si voleu conèixer-los millor, algunes de les opcions que més m’han agradat són Ambrosia i El passat i els càstigs, dos reculls de relats, o Nosaltres, literatura russa molt fina!
Ah, i si voleu un llibre de cavalleria escrit avui dia, però amb tocs antics, no ho dubteu: Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, és per a vosaltres. I si voleu una cosa realment gamberra i dura de llegir, del mateix autor, us recomano La musa fingida. A mi em va agradar, però aneu amb compte perquè no és apte per a tots els públics. De vegades cal sortir de la zona de confort, i paga la pena.
Automática Editorial
Mare meva, no sé ni per on començar! Els seus llibres negres són d’una elegància poc vista, un plaer de tenir a les mans. Amb ells trobareu una selecció molt àmplia d’autors russos i de l’àmbit d’influència d’aquest país, però també han sigut prou valents per comprometre’s amb un dels millors autors xinesos d’avui, Yan Lianke, i ens el porten amb una de les millors traductores de xinès, Belén Cuadra Mora. Si voleu fer un tast de literatura xinesa, opteu per Días, meses, años o La muerte del sol. Si voleu riure una estona, ja teniu La caja negra més amunt. També recomano amb molt d’entusiasme El mar alrededor, de Keri Hulme, que us portarà a les antípodes, o Dendritas, de Kallia Papadaki, sobre l’emigració grega als Estats Units. Si busqueu una lectura profunda i històrica, La muerte del vazir-mujtar és per a vosaltres!
Les Hores
Aquesta és una editorial encara jove que ens porta moltes històries protagonitzades per dones de tota mena. Des de la nena d’El jardí de vidre, fins a la mare poc vocacional d’Amor, un llibre que no sé si ha rebut tota l’atenció que es mereix, totes hi estem reflectides. La gràcia és que en la majoria de casos aconsegueixen portar-nos una història amb la qual connecto, fins i tot quan reflecteix realitats molt diferents de la meva. El meu preferit continua essent L’últim amor de baba Dúnia, situat a prop de Txernòbil, però també vull destacar La veïna del costat, que ens porta a Sud-àfrica amb dues veïnes que no es poden veure, La vida a qualsevol preu, on coneixereu una mestressa de casa sueca, i Idaho, un drama familiar que anirem desvetllant a mida que avança la història.
L’altra editorial
Aquest cas és el d’un retrobament. Havia llegit diversos premis Documenta absolutament estupends, com ara La nostra vida vertical (Yannick Garcia), Puja a casa (Jordi Nopca) i Els dics (Irene Solà), però després vaig estar una temporada que no acabava de connectar-hi. He llegit diversos llibres d’autors força més joves que jo que retraten la seva realitat actual, un punt per on jo ja he passat, i no aconseguien seduir-me. Ara, però, amb Les closques i Els desperfectes sembla que m’hi he reconciliat. També us recomano molt Hamnet, que han publicat en català (si podeu llegir-lo en anglès, feu-ho!). I no oblidem que també tenen el segell L’altra tribu, on hi ha publicades meravelles com El dia dels trífids o La crida del bosc, per a públic juvenil.
Periscopi
Què voleu que us digui d’Edicions del Periscopi que encara no s’hagi dit? És una de les habituals al meu prestatge de llibres per llegir, i és una de les poques cases que em convencen per llegir en català coses que podria llegir en versió original. En aquest cas, a més de la feina d’editors, traductors i correctors, vull destacar la feina de Tono Cristòfol en el disseny de cobertes. Només cal veure les de la trilogia de Kent Haruf (Cançó de la plana, Capvespre, Benedicció) dedicada al poble de Holt: us recomano que us la llegiu sencera, i en ordre, sisplau.
Altres llibres destacats són els de Colson Whitehead (El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel), un dels millors autors afroamericans que he llegit. Si voleu entendre alguna cosa dels #blacklivesmatter, comenceu per aquí per veure els orígens de tot plegat. Ah, i vull recuperar un llibre preciós, de ja fa un temps: El silenci del far, d’Albert Juvany. De vegades no valorem prou el que tenim a casa, i aquest cas és un dels que més m’ha agradat d’aquesta editorial. Acabo de començar Els angles morts, que ha rebut molt bona crítica, però només us puc dir que requereix concentració i apunta bones maneres.
Sellerio Editore
Si llegiu en italià, us recomano aquests magnífics llibrets més aviat petits de mida però grans de contingut. Un paper una mica grogós, tapes blau marí… per a mi són un vici! Què hi trobareu? De tot, ja que han publicat més de 1.000 llibres, però destaca la sèrie completa del comissari Montalbano, de Camilleri, i la sèrie de Rocco Schiavone, el digne successor del comissari, que escriu Antonio Manzini, antic deixeble de l’autor sicilià.
Aviat provaré més cosetes d’aquesta editorial i us tindré al dia. Mentrestant, si voleu comprar-ne algun aquest Sant Jordi, podeu passar per la llibreria Le nuvole, a Gràcia, on trobareu un bon assortiment d’aquesta col·lecció i de tota mena de llibres en italià.
Col·lecció Clothbound Classics de Penguin
Tanco la llista amb uns llibres preciosos, que venen amb cobertes folrades de tela i recullen algunes de les obres més importants de la literatura. No només publiquen literatura anglesa, sinó també altres literatures, des de l’Odissea a Viatge a l’oest (clàssic xinès). Això sí, els més ben representats són els clàssics anglesos, o sigui que si podeu llegir-los en versió original, no dubteu a comprar algun d’aquests llibres: un cop llegits faran molt bonic al prestatge! (Sí, l’aspecte importa.) Alguna idea? Hi teniu Sir Arthur Conan Doyle, Mark Twain, les germanes Brönte, Jane Austen, Virginia Wolf… un plaer per als sentits!
“Y hasta aquí puedo leer”, que deia aquella.
Espero que tingueu una molt bona diada i que trobeu teca!
I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!
En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.
Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.
Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.
Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.
La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.
Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.
Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.
És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.
En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.
Magnífic, Ambrosia de Jordi Masó. Aplaudeixo amb les orelles, de veritat. Ja m’havia llegit La biblioteca fantasma, que també m’havia agradat molt. I és que Masó és un narrador elegant i versàtil, capaç de portar-nos històries ben diferents en un mateix recull d’històries.
Com és lògic (i com dic tot sovint), sempre hi ha una història que m’agrada més que una altra, però he de confessar que el nivell d’aquesta recopilació és altíssim, molt superior a altres col·leccions de narracions curtes que he llegit. I té mèrit, perquè n’hi ha 66! Més llargues, més curtes… hi ha una mica de tot, per més que la brevetat és el que més abunda.
Com que és pràcticament impossible parlar a fons de tots els relats o extendre’m en uns per obviar-ne d’altres, us passo quatre notes que he fet al llarg de la lectura. Veureu que hi ha comentaris sobre relats concrets, però també sobre expressions especialment ben trobades o cops d’efecte diversos.
Can Brull: jo hi he llegit una crítica als restaurants.
Cap més nit d’insomni: un relat molt bo, amb final sorpresa!
Casa: molt bonic, aquest; hi podem veure l’evolució de la vida a través de la casa. És breu i al punt.
El cafè: un relat impactant.
El precursor: al món literari també hi ha falsedats i postureig. Oju amb el que crea el protagonista.
“La crinflacció del cumbreny”: grandíssim concepte!
Perfecció: un bucle de perfecció amb ritme, ritme, ritme!
En resum, trobo que es tracta d’una col·lecció on hi ha una mica de tot, explicat amb agilitat i un estil molt, molt addictiu. Crec que aquesta és una de les entrades més curtes del blog, però jo, com Masó a Ambrosia, no em vull allargar més del que sigui estrictament necessari (si m’allargo més, us acabaré fent spoiler!).
Sí que vull dir, però, dues coses: moltes gràcies a Masó per ordenar els relats per ordre alfabètic (els friquis com jo us ho agraïm, mestre!) i, un cop més, un encert de Les Males Herbes, que continuen la seva carrera al marge dels camins més transitats. Si voleu continuar descobrint la seva col·lecció, no dubteu a llegir-vos La musa fingida o Matar el marit i, també, l’excels Aventures i desventures de Joan Orpí. I tingueu-los en compte per a la vostra cacera de Sant Jordi!
L'illa deserta 