Me l’hauria pogut llegir en anglès, però mira, l’altre dia me’l vaig comprar en català. L’havia publicat Edicions del Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell, i em va semblar que aquest me’l podia llegir en la nostra llengua.
La veritat és que poques vegades llegeixo en català (o castellà) una cosa que pugui llegir en la llengua original, però també és veritat que les sensacions són diferents i que, de vegades, està justificat llegir la traducció en lloc de l’original. El traductor, en certa manera, també és un autor, i estic segura que hi ha llibres que he llegit en català que sonen diferent perquè el traductor també hi posa una pàtina. Igual que en el cas dels autors, jo tinc els meus traductors preferits. Però això és material per a un altre post.
Colorado, les grans planes
Doncs bé, com us deia, m’he llegit Cançó de la plana, de Kent Haruf. És un llibre lent, de lectura agradable, que fa molt fàcil imaginar-se el paisatge que s’hi descriu: un poblet en la immensitat de Colorado. Les històries que s’hi expliquen són íntimes, menudes, i no us penseu que hi hagi molta acció. Però, de fet, crec que aquest és l’encant del llibre: la placidesa hivernal de les grans planes americanes, les granges amb els grans dipòsits d’aigua, el blat d’hivern que comença a treure el caparró… i els nens que reparteixen diaris, l’adolescent que es queda prenyada i la treuen de casa, els vells germans que són tan iguals que t’acabes imaginant que són bessons, el professor d’institut que es nega a aprovar un alumne emprenyador encara que sigui per treure-se’l de sobre… tot això es va entrellaçant a mesura que avança la història, i t’atrau tant que és pràcticament impossible deixar anar el llibre, que m’he llegit en tot just 3-4 dies.
En aquest llibre d’absoluta harmonia, destaca una família insuportable: els Beckman. El fill és l’alumne maleducat i gandul, pocavergonya. El pare és un fatxenda que s’escalfa ell sol la boca quan parla. I a la mare li fotries d’hòsties fins al carnet d’identitat, de tan cridanera i protectora que és amb el seu fill. Es pensa que té un diamant, i el que té és un impresentable.
És un molt bon llibre, i ve rematat per la fantàstica portada i el disseny de Tono Cristòfol, que em té el cor robat amb la seva feina (perdoneu si em repeteixo, però algú ho havia de dir). I no sé si reconeixem prou sovint la feina de maquetadors, dissenyadors i companyia, a part de la dels traductors. Si voleu llegir el principi de la història, només cal que visiteu la web d’Edicions del Periscopi i llegiu el pdf que hi trobareu.
Crónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.
Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.
Qui surt, a Crónica de una explosión?
Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.
Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.
Qui ho ha traduït, això?
Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.
Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…
Una vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich. I això ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂
Afegiu-hi que l’autor, Peter Terrin, torna a la línia que ens oferia a El vigilant i tenim una història sòlida, amb un narrador que és capaç de fer-nos entrar en el cap del protagonista. Mentre a El vigilant el sentiment predominant era l’angoixa, barrejada amb claustrofòbia, a Montecarlo tenim l’obsessió per una actriu que no reconeix i agraeix el que el protagonista, en Jack, es pensa que va ser una proesa.
I què ens ofereix, aquest llibre?
El llibre comença amb una introducció a la vida d’en Jack, la seva infantesa, el poble on va créixer, i els fets que van passar abans que comencés una cursa a Montecarlo als anys seixanta, una cursa presidida per Rainier i Grace Kelly (tot i que al llibre no se n’acaba de donar el nom). Arribats en aquest punt, es produeix el drama i vivim la recuperació de les ferides i la tornada a casa.
I és a partir d’aquí quan Terrin comença a desplegar les seves dots narratives per fer-nos sentir l’obsessió que en Jack té per la Deedee, l’actriu a qui va salvar la vida a Montecarlo i de qui espera un mínim reconeixement. Somnia despert, imagina coses… i ja és impossible desenganxar-se el llibre de les mans fins a acabar-lo. L’autor aconsegueix que sentim el que sent el protagonista, tot i que nosaltres tenim més perspectiva que ell i podem intuir, en certa manera, com acabarà el tema del reconeixement.
La traducció, com és habitual en la Maria Rosich, s’intueix minuciosa a l’hora de fer-nos arribar el missatge original. No hi ha res que soni estrany, tot i que sí que hi ha algunes petites errades de concordança que convindria repassar de cara a properes edicions. Perquè una cosa sí que la tinc clara: hi haurà més edicions, ja que es tracta d’una història atractiva i amb capacitat per atraure-us des de bon principi. Si no em creieu, aneu a la pàgina web de Raig Verd i descarregueu-vos aquest pdf que conté el principi de la novel·la. Veureu que val molt la pena.
Sant Jordi ja s'intueix en l'aire, i a L'illa deserta comencem un esprint per arribar en plena forma a la nostra Diada. Per aquest motiu, fins a la setmana abans de Sant Jordi publicarem una entrada a la setmana, en lloc de l'entrada cada dues setmanes que sol ser la freqüència habitual.
De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm
Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?
Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura i que, segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre, sense tenir en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient en realitat és que m’agrada molt la seva obra.
Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.
Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, tot i que de vegades no els detecto fins que n’he llegit alguna cosa. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir, amb històries interessants i una manera atractiva de presentar-les, amb qui tinc el costum de reincidir; tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre). Aquí en teniu alguns:
Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.
Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques,NW i The embassy of Cambodia.
Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No, no té res a veure amb la resta de la llista, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.
N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.
Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo, ja que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé. De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…
I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.
Yu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.
Finalment, us vull parlar de Yan Lianke. A diferència de Yu Hua, Yan sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular). El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.
Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer la vostra opinió sobre els vostres autors preferits i, també, quins temes us agraden més o on llegiu. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.
Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada que, segurament, us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!
Yan Lianke. Crónica de una explosión. Títol original: 炸裂志. Trad.: Belén Cuadra Mora. Automática Editorial. 460 pàgines.
Aquest llibre ja me l’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat en aquest blog, però vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me’l, aquest cop en castellà, i no vaig dubtar a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.
Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa, que en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té per a l’entorn o per a la societat mateixa.
Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. I, al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família”, per poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges que ja venen dels seus pares. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.
Un altre aspecte destacat és com l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir els sentiments dels personatges o les situacions que es produeixen al llarg del llibre. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura, en certa manera, es converteix en un personatge més de la història.
Vull destacar, a més, la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció, i he de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres i ens ofereix una redacció culta, precisa i que m’ha fet recordar grans traduccions d’altres traductores amb una carrera més consolidada en el panorama de la traducció al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit i, de fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding, publicades també per Automática Editorial. I també cal seguir els passos d’aquesta editorial, que està fent una bona feina en l’àmbit de la selecció de literatura xinesa i s’ha atrevit a portar-nos algunes de les obres més destacades de Yan Lianke. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable, amb una bona mida, unes portades atractives i molt característiques, una tipografia molt agradable de llegir i de bona mida. En resum: un plaer per als sentits.
Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena i que és un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar.
Me l’hauria pogut llegir en anglès, però mira, l’altre dia me’l vaig comprar en català. L’havia publicat Edicions del Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell, i em va semblar que aquest me’l podia llegir en la nostra llengua.
Una vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich. I això ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂
Comencem pel de casa. Per a mi, 
Finalment, us vull parlar de 
Yan Lianke. Crónica de una explosión.
L'illa deserta 