La tristor de les flors de la perera

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres13 comentaris

Les-pereres-fan-flor-blancaEl darrer llibre de Gerbrand Bakker que ha publicat Raig Verd es diu Les pereres fan la flor blanca, i l’ha traduït, com els dos anteriors, la Maria Rosich. Aquest té la portada més bonica de tots, és el més curt i és el més trist. Normal: parla del drama d’un nen que es queda cec i de com ho accepten ell, son pare i els seus germans (la mare no hi és). I el gos també és molt important. Per a mi, un dels personatges centrals de la història.

Com deia, és una història molt trista, però explicada amb la suavitat habitual d’en Bakker, sense explicar-ho tot amb pèls i senyals, perquè tu puguis emplenar els forats que et proporciona i fer-te una mica més teva la història. El primer capítol, “Negre”, és certament premonitori, tot i que quan comencem no ho sabem. I després de situar-nos en el context familiar del nen (en Gerson), patapam! La cleca. Es queda cec.

A partir d’aquí, el llibre canvia de color i veus com tots els elements de la història es van situant per encarar el final, un final que s’entreveu abans d’arribar-hi, com quan vas per una carretera de corbes i veus el lloc cap a on et dirigeixes però a la corba següent torna a quedar amagat.

I en aquesta última corba és quan realment veus on acabarà la història, amb el gos, en Daan, com a testimoni mut. Diu l’autor que aquest llibre és la seva reacció a la mort de la seva neboda per ofegament (ho va dir a la Setmana del Llibre en Català). Si és així, crec que és un dels millors recordatoris que li podia fer.

El llibre és curt, i no puc allargar-me gaire més sense explicar més coses de les que voldria. Si en voleu més informació, val la pena que feu un ull a altres comentaris, com els de les llibreries L’espolsada o No llegiu, i també aquest de Nació Digital. Veureu que és una història que no us podeu deixar escapar, i que heu de comprar, llegir o regalar.

 

 

Police, politi, policia… Harry Hole!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

police-nesboSí, aquest estiu m’he llegit un altre llibre de la sèrie d’en Harry Hole, el policia més desastre i políticament incorrecte de tot Noruega. En Jo Nesbø manté el caràcter habitual del seu personatge (mmm… ves que no sigui el seu alter ego), que no sap estar-se quiet, tot i que aquesta vegada aconsegueix evitar l’alcohol. I, és clar, és un llibre ideal per reprendre el bloc i començar la temporada.

Me l’he hagut de llegit en francès, ja que fa temps que el llibre volta i encara no l’han traduït al català. Sembla que s’ha donat prioritat a la traducció dels dos primers volums de la sèrie, que estaven pendents, i ara els dos últims estan penjats i no sé quan sortiran en català.

La història, com ja us podeu imaginar, gira en torn d’uns assassinats que en Harry ha d’aclarir i té els altibaixos habituals en el ritme, com si fóssiu en una muntanya russa. El final, com sempre, trepidant (les últimes 100 pàgines es llegeixen sense poder parar). Ara bé, li he d’estirar les orelles a en Nesbø perquè en aquesta ocasió en Harry no apareix fins passada la pàgina… 200!!!!!!

No patiu, la història té ganxo des de la pàgina 1, però la veritat és que estic acostumada que aquest personatge aparegui des de pràcticament el principi, ja que és un element importantíssim en aquestes novel·les. No sé com ho aconsegueix, però és ben bé com un sol envoltat de petites estrelles que són la resta de personatges. En aquest llibre tornem a tenir els habituals dels últims lliuraments, com ara la Beate Lønn, en Bjørn Holm i la Katrine Bratt. La Rakel i l’Oleg també hi són, però no agafen protagonisme fins al final (sempre els toca el rebre). Un personatge que també guanya pes és en Ståle Aune, el psicòleg que col·labora puntualment amb en Harry. I, és clar, també hi ha els dos “dolents” de la pel·lícula, en Mikael Bellman i en Truls Bernsten. Tots plegats formen una xarxa que busca el culpable d’una sèrie d’assassinats de policies que recreen o es fan en llocs on s’han produït assassinats no aclarits en el passat. En aquest llibre també hi ha morts no esperades, ja ho veureu: en Nesbø no es talla i es carrega a qui li sembla, sense miraments.

Tot plegat, una aventura molt agradable de llegir en tongades llargues, ja que costa de desenganxar-se’n.

Ah, i atenció perquè no tot queda lligat al final… continuarà…

La Setmana del Llibre en Català i en Gerbrand Bakker

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

Comença el curs i se’ns gira feina. Durant l’estiu hem aprofitat per llegir llibres que ja tenim a la cua dels llibres per comentar, però avui hem de parlar d’una altra cosa, perquè el mes de setembre conté dos esdeveniments importants: la Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció.

Del Dia de la Traducció, que se celebra el dia 30 de setembre, n’anirem parlant en altres entrades. Ara ens volem centrar en la SLC, que aquest any va del 4 al 13 de setembre (sí, és cert: això és més d’una setmana…).

Com sempre, és un plaer passejar-se per aquesta fira. El lloc triat, davant de la Catedral, és un marc perfecte per a les casetes de fusta, plenes a vessar de llibres. Per a mi, que tinc en compte l’editorial quan compro un llibre, és fantàstic que les editorials hi tinguin parada, ja que puc veure bona part del seu catàleg i, també, parlar amb els editors (m’agrada saber qui em prepara els llibres). Una altra cosa molt important és que, a diferència de Sant Jordi, aquí no hi ha excés de gent i et pots passejar tranquil·lament i fer les teves compres.

Compres de la SLC 2015
Compres de la SLC 2015

Finalment, la SLC és un bon moment per presentar novetats, i per això hi vaig anar. Si mireu la fotografia de la meva “pesca”, veureu que vaig agafar algunes novetats (que comentarem ben aviat aquí) i, si continueu llegint l’entrada, veureu que també vaig poder assistir a la presentació d’un d’aquests llibres: Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, traduït per la Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

Com deia, vam poder assistir a una conversa entre l’autor i l’Anna Guitart, en anglès i amb servei d’interpretació simultània. Va ser una experiència molt agradable, ja que es va crear una atmosfera informal, com si estiguéssim asseguts en un bar o al menjador de casa, i es van tocar una gran diversitat de temes que ens van permetre conèixer una mica l’autor.

Es va comentar que diuen que aquest és un llibre una mica obscur, ja que tracta sobre la ceguesa i com fer-hi front. De fet, segons Bakker, la seva mare considera que fa llibres massa tristos i, per això, no els llegeix. Si feu una ullada a les ressenyes sobre els dos llibres anteriors, A dalt tot està tranquil i Deu oques blanques, veureu que, en certa manera, això és veritat, i també hi trobareu solitud i un cert lirisme.

IMG_7459Va ser curiós sentir com Bakker explicava la seva manera d’escriure: “to get in the zone”. Segons ell, igual que en el cas de l’esport, el que costa és posar-se en marxa, però quan arribes en aquell moment en què tot funciona la narració flueix i deixes de notar el cansament. Així mateix, ens va dir que escriure l’ajuda a capejar la seva tendència depressiva, però que quan acaba d’escriure un llibre se’n desconnecta i el veu des de la distància (aquest és un dels motius per no fer seqüeles, tot i que sembla que hi ha peticions perquè en faci una de A dalt tot està tranquil).

Tornant al llibre que ens ocupa, Les pereres fan la flor blanca, ens va comentar que segurament va ser la seva manera de reaccionar quan es va ofegar la seva neboda i de superar-ho. Pel que fa a l’aspecte del llibre, molt similar al dels altres que li hem vist, podeu apreciar que té capítols curts i que hi ha una presència generosa d’espais en blanc… diu que és així com li agraden els llibres, i que quan estan massa plens de text no els compra. També va parlar de la portada, preciosa, molt en línia de les que Raig Verd dissenya (només cal recordar les oques de Deu oques blanques).

També ens va parlar sobre els lectors. No ens té gaire en compte a l’hora de decidir què escriu i com, i ens fa treballar perquè no ens ho dóna tot mastegat: si t’ho expliquen tot, no té gràcia (hi estem d’acord). I va sortir un altre tema interessant: com s’ensenya la literatura als nens, sobretot als instituts. Segons Bakker, el problema no són els llibres, sinó la manera en què els professors intenten treure’n suc: com podem saber què pensava l’autor quan va escriure “tal cosa” quan ni ell mateix no ho sap? De fet, això m’ho he preguntat moltes vegades fent deures sobre el Quijote o sobre Góngora…

En definitiva, els llibres de Gerbrand Bakker parlen de la solitud. Ell mateix és un solitari. I la soledat pot ser una bona cosa, si aprens a acceptar-la. Els seus llibres, doncs, parlen de com acceptar-la. Ens va explicar la seva vida tranquil·la en una casa que té, ell i el seu gos. Un gos que va adoptar i que havia sigut maltractat. Un gos que, segurament per tot el que ha viscut, té un caràcter complicat. Un gos distant, solitari. Com ell, ni més ni menys. Un gos que, potser, veurem retratat en una propera obra.

Mentrestant, llegiu-vos Les pereres fan la flor blanca.

Deures d’estiu 2015

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Com cada any, arriba el moment de preparar-se per a tardes de lectura a l’ombra (o al sol, segons els gustos), i us volem ajudar a preparar la llista de candidats. Malauradament, aquest any no he llegit gaires llibres que m’hagin semblat excepcionals, o sigui que la llista de recomanacions segures és curta. Aquí les teniu:

Són pocs, però bons.
De tota manera, com que sé que a alguns de vosaltres us agrada anar a l’aventura, us passo la meva llista de deures per si us abelleix llegir-vos algun d’aquests llibres. Si ho feu, estaré encantada de veure els vostres comentaris en aquest mateix bloc. Vinga, som-hi:

El primer, The three-body problem, és una trilogia de ciència ficció, i em ve molt de gust perquè mai no he llegit ciència ficció xinesa (llevat que considerem que Cat country, de Lao She, és ciència ficció). Pel que fa a Snow and shadow, és un recull d’històries que poden derivar en situacions estranyes. Diari d’un boig no necessita presentació, i tampoc el seu autor: és un clàssic que hauríem de llegir tots i que ara em vull llegir en català, ja que tant el traductor com l’editorial són de total confiança. Finalment, Pensando a mio padre fa pinta de ser una de les històries del camp xinès que ta bé retrata Yan Lianke. El provarem.

Heu llegit algun d’aquests llibres? Hi ha alguna recomanació que vulgueu fer? Poseu un comentari en aquesta entrada i tindrem en compte les vostres propostes. 

Si no hi ha cap novetat espectacular, ens tornem a veure al setembre. Bon estiu!

Deures per a l’estiu 2015

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Alguns de vosaltres ja heu començat les vacances, mentre que altres us esteu preparant (com jo). I potser us ve de gust escoltar suggeriments sobre llibres per endur-vos de viatge, o per llegir-vos a casa, tranquil·lament, davant del ventilador. Perquè fa molta calor. I, precisament, perquè fa molta calor, he pensat que aquest any, a més de recomanar-vos llibres que he llegit, us podria donar quatre idees sobre una literatura fresqueta-fresqueta: literatura escandinava.

Comencem pel que ja coneixem, doncs. En realitat, en teniu prou de seleccionar la categoria de les 4 o les 5 estrelles i trobareu un llistat d’entrades sobre els llibres que més m’han agradat. Per si us fa mandra, aquí teniu la llista:

Sí, algun ja us el vaig recomanar a la llista de Sant Jordi, però és que trobo que són molt bons. Pel que fa a la segona part dels deures, us recomano llegir qualsevol d’aquests llibres amb el Google Maps al costat: visitareu llocs on les temperatures són força més fresques que aquí, i ho fareu gratis!

Del primer, us n’he parlat fa poc en aquest mateix bloc. És un llibre intens, dens, de gairebé 500 pàgines. No és un llibre de “hi-hi-hi ha-ha-ha”: s’ha de llegir amb calma. De tota manera, ja us vaig dir que és molt recomanable, sobretot si podeu fer sessions de lectura una mica llargues. Pel que fa a El ninot de neu, és una de les millors novel·les de la sèrie que Jo Nesbø dedica al detectiu Harry Hole. De fet, pràcticament tots els llibres d’aquesta col·lecció són molt bons, i diria que el més fluix és Nèmesi (pendent de comentar), mentre que el millor és El redemptor. Us recordo que els dos primers passen fora de Noruega, o sigui que no sé si us refrescaran tant com els altres… 🙂

La següent recomanació és, de fet, una trilogia d’una autora molt coneguda a Noruega: Herbjørg Wassmo. Jo ja me n’he llegit els dos primers llibres (La casa del mirador ciego i La habitación muda, publicats per Nórdica Libros), que ens ensenyen la infantesa i l’adolescència de la Tora, una nena que viu en un poblet de Noruega. No n’he parlat encara al bloc perquè vull fer-ho amb els tres llibres llegits per tenir més perspectiva.

Per seguir, Kim Leine. M’encanta, aquest autor. Tot i que ha escrit diversos llibres que han estat premiats i reconeguts al seu país (Dinamarca) o en l’àmbit escandinau, costa molt de trobar obra seva traduïda a llengües que jo entengui. Espero amb candeletes que algú en faci traduccions al català. En aquesta llista us he recomanat El fiordo de la eternidad perquè és la que s’ha publicat més recentment, però també us recomano Tunu, una novel·la curta i potent.

Tanca la llista l’outsider del dia, en Halldór Laxness, amb Independent people. Aquest és l’únic llibre que no m’he llegit de tots els que us recomano, però el tema em sembla interessant (un pagès islandès que mira de guanyar-se la vida) i diferent del que llegeixo normalment.

Bé, gent, crec que us he donat prou idees per a l’estiu… i per a Reis, pràcticament! Però no, no patiu, que la tardor ens portarà novetats que espero poder-vos explicar. De moment, descanseu i prepareu-vos per al setembre, que començarà amb molta acció: la Setmana del Llibre en Català i el Dia del Traductor (sí, sempre hi ha un traductor… ).

Bon estiu i bona lectura!