El meu Nobel

De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.

estocolm
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm

Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?

Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura i que, segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre, sense tenir en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient en realitat és que m’agrada molt la seva obra.

Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.

Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, tot i que de vegades no els detecto fins que n’he llegit alguna cosa. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir, amb històries interessants i una manera atractiva de presentar-les, amb qui tinc el costum de reincidir; tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre). Aquí en teniu alguns:

Sofi Oksanen
Autora jove que ens presenta la Letònia d’ara i la comunista, i també els llaços que té amb Finlàndia. Us recomano: Quan els coloms van desaparèixer i Purga.

Albert Sànchez-Piñol
D’aquest no cal que us en digui gran cosa, oi? Us recomano Victus i La pell freda (encara ara em fa angúnia, La pell freda… ).

Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.

Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques, NW i The embassy of Cambodia.

Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No, no té res a veure amb la resta de la llista, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.

Gerbrand Bakker
És un gust llegir les seves històries, tan íntimes i punyents alhora. Cuidar un pare que no t’estimes, quedar-te cec quan ets un nen… tot arriba ben endins. Us recomano: A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca.

N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.

Si aneu llegint aquest blog i, ni que sigui una mica, el que dedico a la literatura xinesa, no us sorprendrà la llista:

Jaume Cabré – Yu Hua – Yan Lianke

jaume-cabreComencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo, ja que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé. De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…

I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.

yu-huaYu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.

yan-liankeFinalment, us vull parlar de Yan Lianke. A diferència de Yu Hua, Yan sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular). El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.

Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer la vostra opinió sobre els vostres autors preferits i, també, quins temes us agraden més o on llegiu. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.

Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada que, segurament, us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!

Crónica de una explosión

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónYan Lianke. Crónica de una explosión.
Títol original: 炸裂志.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
460 pàgines.

Aquest llibre ja me l’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat en aquest blog, però vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me’l, aquest cop en castellà, i no vaig dubtar a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa, que en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té per a l’entorn o per a la societat mateixa.
Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. I, al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família”, per poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges que ja venen dels seus pares. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és com l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir els sentiments dels personatges o les situacions que es produeixen al llarg del llibre. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura, en certa manera, es converteix en un personatge més de la història.

Vull destacar, a més, la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció, i he de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres i ens ofereix una redacció culta, precisa i que m’ha fet recordar grans traduccions d’altres traductores amb una carrera més consolidada en el panorama de la traducció al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit i, de fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding, publicades també per Automática Editorial. I també cal seguir els passos d’aquesta editorial, que està fent una bona feina en l’àmbit de la selecció de literatura xinesa i s’ha atrevit a portar-nos algunes de les obres més destacades de Yan Lianke. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable, amb una bona mida, unes portades atractives i molt característiques, una tipografia molt agradable de llegir i de bona mida. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena i que és un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar.

Les chroniques de Zhalie

Yan Lianke. Les chroniques de Zhalie.
Traductora: Sylvie Gentil.
Editorial: Philippe Picquier.
Versió Kindle, equivalent a 515 pàgines.

chroniques_zhalieUna vegada més, l’editorial Philippe Picquier ens ofereix una obra traduïda directament del xinès. La traductora, Sylvie Gentil. L’autor, Yan Lianke, per qui tinc una especial simpatia. La història, la d’un poble deixat de la mà de déu que creix fins arribar a metròpoli, amb tot el que això implica.

Yan Lianke és un gran autor, capaç de retrarar la realitat barrejant-la amb elements surrealistes (o màgics, segons com us ho mireu). Ja li havia llegit altres coses: Les jours, les mois, les années, Bons baisiers de Lénin, Dream of Ding Village, Les quatre livres o La fuite du temps. Cada un d’aquests llibres té la seva gràcia, i mentre uns són més poètics, d’altres retraren la realitat amb un estil gairebé periodístic i encara n’hi ha d’altres que porten fets històrics fins a l’absurd.

A Les chroniques de Zhalie hi trobem una narració que toca molts temes d’actualitat centrant-se en el creixement d’un poble i en l’enfrontament entre els dos personatges principals, en Kong Mingliang (el cap del poble, posterior alcalde, etc.) i la Zhu Ying (primer prostituta i després empresària del sector). Veiem com un poblet com tants altres, amb camins de terra i casetes de fusta i fang, comença a tenir carrers empedrats, carreteres asfaltades, edificis de rajola, fàbriques… i arriba la contaminació, com podem veure en aquest fragment:

“Les fumées noires et les flammes rouges qui s’échappaient des cheminées brûlaient l’air, jour et nuit l’odeur du caoutchouc et la puanteur des égouts agressaient le nez. Mais ils s’y étaient habitués, […]”. O en aquest: “Sur les arbres, les feuilles disparaissaient sous la poussière, les sacs plastique accrochés à leurs branches gonflaient le ventre et claquaient au plus petit souffle de vent.”

Com deia, Yan toca temes d’actualitat com la contaminació, la burocràcia o la corrupció a tots els nivells administratius, i els toca tots d’una manera clara i decidida, però ho fa amb elegància i sense excés, perquè la novel·la no s’acabi convertint en un panflet. I no es queda aquí. També ens presenta altres aspectes de la societat que no necessàriament vénen dels darrers temps. Veiem, per exemple, el domini que els sogres exerceixen sobre la dona dels fills, la suposada submissió de la dona a l’home, les noies joves que es venen com a dames de companyia, la gent jove que se’n va a ciutat amb una mà al davant i l’altra al darrera per trobar feina…

I tot això ens ho presenta amb una estructura original, com si es tractés realment d’alguna mena de crònica o de manual sobre el poble, amb capítols com ara “Evolució del territori”, “Economia general”, “Ecologia i naturalesa”, “L’era postindustrial”…

En definitiva, doncs, un llibre que val molt la pena de llegir i que, d’una banda, ens explica una història inventada i, de l’altra, reflecteix la realitat d’un país que es troba immers en un procés de creixement accelerat.

ATENCIÓ: a Caracter xinès aviat hi arribarà el SOL.

Idees per als Reis 2016

S’acosten els Reis. Ja deuen ser a mig camí de l’establia, i potser alguns esteu buscant desesperadament regals per a la vostra llista de Reis… o per a la dels altres. Us podem ajudar amb unes quantes propostes.
Normalment aquesta mena d’entrades serveixen per fer una llista del millor que hem llegit durant l’any. De tota manera, com en ocasions anteriors, a part de recomanar-vos llibres llegits, us vull donar pistes sobre llibres que em vull demanar per a mi i que fan bona pinta.
Comencem, doncs, pels que ja m’he llegit i que us puc recomanar amb total confiança:

Us recomano moltíssim el primer, de Lu Xun. Sincerament, després de tants anys de sentir-ne a parlar, m’he adonat que he estat badant i que és un llibre que s’ha de llegir. I la traducció d’en Carles Prado, magistral, acaba d’embolicar aquest bombonet que publica Edicions de 1984. Young Babylon és un llibre divertit i sense pretensions que ens acosta a la vida real en una gran fàbrica xinesa. Els dos següents són no-ficció i estan molt bé. La tesis que me llevó a China és una obra àgil que ens fa reflexionar sobre les nostres vivències a la Xina (o que ens en dóna informació concreta i pràctica, si estem pensant d’anar-hi). El manual de mitologia de García-Noblejas és immens, en tots els sentits, i és un plaer de llegir-lo. I també he recuperat un llibre de Yu Hua que em va agradar molt i que és dels pocs que s’ha traduït al català. Finalment, Correndo attraverso Pechino ens mostra la picaresca xinesa en estat pur. També el trobareu en anglès, amb el nom de Running through Beijing, traduït per Eric Abrahamsen.
Pel que fa als llibres que tinc en llista d’espera, aquí en teniu uns quants:

Tinc moltes ganes de començar el de Yan Lianke, ja que és un autor molt solvent que poques vegades patina. I també tinc curiositat per Snow and Shadow, ja que fa temps que sento parlar de la Dorothy Tse. L’any que està a punt de començar també ens portarà la publicació de The train that came to its end, de Wang Zhezhu (encara no hi ha data) i, segurament, la traducció al castellà de The Three-Body Problem, de Liu Cixin, que està fent Javier Altayó. Estarem al cas de tot plegat!
Mentrestant, aprofito per desitjar una bona entrada d’any a tothom. Teniu algun altre candidat en espera? Esperem els vostres comentaris!
 

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.