M’acabo de llegir ara mateix “Galvany i el Cavaller Verd”, i no he volgut que se m’enfonsi a la llista de les ressenyes pendents. A més, és el primer dia de vacances i he pensat: “Què coi, salta’t la planificació i escriu!” (planificació = l’agenda vermella que he ensenyat a Instagram). Total, que aquí em teniu.
Aquest llibre, amb una edició absolutament preciosa de Cal Carré, és breu i d’una lectura molt plaent. Història d’autor anònim del segle XIV, s’inscriu en l’àmbit dels contes artúrics i es veu que encantava a Tolkien, que és qui ens la va fer arribar. En aquesta ocasió, podem llegir la traducció-versió de Lola Badia, que es llegeix perfectament, amb ressons del nostre Tirant, per exemple.
Dic traducció-versió perquè l’original està escrit en vers i Badia ens n’ha fet una adaptació molt adequada en prosa, tot i que va marcant on acaben les estrofes i així, en certa manera, ens fa la impressió d’estar llegint la composició original. També destaco la llengua utilitzada, ja que recorre a un registre que, sense ser massa elevat ni massa antic, sí que aconsegueix portar-nos enrere en el temps.
I de què va la història? Doncs va d’un cavaller (Galvany) que accepta un repte (del Cavaller Verd). I no, no és un repte senzill com el del bucket challenge i aquestes xorrades que volten per Internet avui dia, no. Galvany es presta a deixar-se fer un cop (vaja, tallar-se el coll) en contrapartida del tall que ha fet ell. Haurà de buscar la Capella Verda i rebre allà la “recompensa”.
A partir d’aquí, veurem la vida cortesana, les aventures al bosc, caceres… com deia, tot plegat amb certs tocs “tiranians”. I és que, tot i que la nostra novel·la és força posterior, totes dues estan dins d’aquest mon de literatura cavalleresca que tan d’èxit va tenir durant l’edat mitjana. Si teniu curiositat per aquest món però us fa mandra llegir-vos coses més voluminoses, no dubteu a agafar aquest petit llibre.
Finalment, com que és el primer llibre que llegeixo de Cal Carré, vull fer notar que al final del llibre, a més d’un postfaci molt instructiu de Lola Badia, hi ha un text de l’editora artesana (Antònia Carré-Pons) sobre la història de l’editorial. Preciós i emotiu, parla de la tradició i de la feina ben feta. També anuncia que es continuaran publicant llibres de tendència medievalista (l’editora és medievalista de formació, o sigui que la cosa promet), cosa que m’alegra molt!
I l’últim, últim detall. En una època en què qui més qui menys treu una col·leció de llibres breus i mira de posar-li noms enginyosos, Cal Carré ha trobat el millor de tots. Un nom que fa al·lusió a la mida del llibre i, al mateix temps, a un dels productes més suculents de la xarcuteria: Llibrets.
Un any més, arriben les vacances. Com sempre, soc dels últims a fer propostes de lectura per als dies de canícula: ja fa dies que hi ha llistes en dansa on podeu trobar bones idees per a la temporada estival. Per a mi, però, les vacances van indefectiblement lligades a l’agost i, per això, no he tret llista fins ara. Bé, he de confessar que també hi ha un altre motiu: si em seguiu a Instagram (@lilladeserta), ja deveu saber que aquest any he posat en marxa una iniciativa de mes temàtic que es diu #agostitalià i que intenta fomentar la lectura d’obres italianes, ja que trobo que aquesta és una literatura infravalorada a casa nostra.
Així, doncs, en aquesta llista trobareu una mica de tot, però, sobretot, hi trobareu les meves especialitats preferides: literatura italiana i literatura xinesa. Fem-hi una ullada!
Què puc llegir, aquest estiu?
A continuació trobareu tot de llibres que m’han agradat prou com per recomanar-ne la lectura. Sí, és una llista subjectiva, però és que les opinions sempre ho són (i aquí us dono la meva). Així, doncs, preneu-vos les recomanacions amb prudència i feu una ullada a altres comentaris o ressenyes abans de tirar pel dret. Som-hi:
Comentem breument la llista, però abans us diré també que, si podeu, us recomano llegir la versió original de totes aquestes històries perquè alguns d’aquests autors tenen un torrent verbal (Whitehead i Franzen, per exemple) molt difícil de traslladar, mentre que altres, com Camilleri o Agnello Hornby, fan ús de formes dialectals o pròpies que és un plaer llegir (ok, entenc que els llibres en xinès no els llegiu en VO). També aprofito per dir que, en general, s’està fent molt bona feina en l’àmbit de la traducció al català, o sigui que tampoc us estresseu i llegiu en el que us vingui de gust!
Començo amb el pack anglo, entrant amb els Zipi Zape dels EUA, Franzen i Whitehead, cara i creu de la literatura d’aquest país (sí, em repeteixo com l’all, però és que ho veig tan clar… ). Tots dos estan ressenyats en aquest mateix blog, i són dos autors habituals en les meves lectures. Les seves històries us arrosseguen i poden ser una lectura exigent, però també són una gran recompensa. També us recomano Hamnet, de Maggie O’Farrell, mentre espero que al setembre surti el seu nou llibre: més novel·la història amb el seu toc personal. Hamnet és un dels llibres més comentats a Instagram, i és una recreació meravellosa de l’Anglaterra de Shakespeare.
Passo a l’estrella de l’agost, la literatura italiana. Dolce far niente? Bé, almenys llegirem! Obro amb dos trossos de novel·la escrits per dos trossos d’autores: La mennulara ens porta a Sicília, a la vida rural i la subjecció als “amos”, mentre que La retornada ens porta la història d’una nena donada en adopció que ha de retornar amb la família de sang. Totes dues són difícils de trobar en català, però potser teniu sort…
Si voleu lectures més lleugeres, és obligatori passar per Camilleri o Manzini. Com podeu veure, no recomano res en concret de Camilleri perquè tot és molt bo i, a més, les traduccions al català les fa en Pau Vidal, que és un p… crack. Pel que fa a Manzini, us recomano el segon llibre de la col·lecció de Rocco Schiavone, bàsicament, perquè l’any passat us vaig recomanar el primer (i a mi m’agrada llegir-me les sèries en ordre).
Passo als Wu Ming, un col·lectiu d’autors molt originals que fins i tot posen el seu contingut gratis a la seva web; jo us recomano 54, que em va encantar, però no sé si està en català o en castellà. Podeu trobar altres llibres d’ells traduïts al català pel ja esmentat Pau Vidal. Tanco aquesta secció amb dos llibres que surten del camp de la ficció. Verde acqua reflecteix les vivències de Marisa Madieri, que va haver d’abandonar Istria de jove, mentre que La ciutat dels vius és una obra periodística que analitza i fa el seguiment del cas de dos joves que van assassinar-ne un altre enmig d’abusos de drogues (i de totes les substàncies que van trobar). Colpidor i no apte per a tots els estómacs, però una feina excel·lent de Nicola Lagioia.
Finalment, arribo als meus bombonets preferits: els llibres de literatura xinesa. És molt possible que aquests ja us els hagi recomanat en ocasions anteriors, però és que són molt, molt, molt bons. El primer, Nits fredes, és de Ba Jin, conegut per la trilogia que comença amb Família. En aquest cas, ens porta un llibre amb interès històric i intensitat emocional que us recomano molt. Segueixo amb Mr Ma and Son (no, no està en català; crec que en castellà sí), un gran llibre que ens permet veure l’adaptació (o no) de dos xinesos, pare i fill, a la societat anglesa de principis dels anys 1930.
No puc no recomanar-vos alguna cosa de Yan Lianke, és clar! I aquí tenim El somni del poble Ding, que ja tenim en català i que il·lustra fins on pot arribar la malesa (i la tendresa) humana. Tanco la llista amb el megallibre de la literatura xinesa, immensa en sentit literal i figurat: Sueño en el pabellón rojo és un llibre cabdal per a la tradició literària de la Xina i és el culebrón més treballat del món mundial. N’estem fent una lectura conjunta a Twitter superinteressant!
Bé, espero que amb això tingueu prou material per agafar idees. Jo també m’estic preparant els meus deures d’estiu…
Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.
Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.
L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?
Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!
No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.
En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.
Mo Yan és un dels dos autors xinesos que han rebut el premi Nobel de literatura. L’altre és Gao Xingjian, que el va rebre essent ja exiliat a França (i, de fet, essent ciutadà francès). Així, doncs, podem dir que avui parlem de l’únic autor xinès en actiu amb premi de l’acadèmia sueca. No és un dels meus autors preferits, però crec que cal parlar-ne perquè és un autor de pes i retrata la societat del seu país de primera mà.
D’on surt, aquest autor?
Mo Yan va néixer al poble de Gaomi, a la província de Shandong, l’any 1955. De fet, el seu nom real és Guan Moye, i el nom de pluma que fa servir significa “no parlis”. Aquestes dades són importants per entendre’l com a escriptor. Anem a pams:
Gaomi, a més de ser el seu lloc real de naixement, és el lloc on passen gran part de les històries que explica. És, doncs, un autor centrat en l’àmbit rural, cosa que el vincula amb Yan Lianke. Per altra banda, veient que és nascut el 1955, podem situar-lo com a infant a l’inici d’etapes sagnants de la Xina de Mao com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. En aquests períodes, era important no dir gran cosa de què feies o què deixaves de fer, o sigui que podria ser que el nom Mo Yan vingui d’aquí. Aquest passat ple de coses que no es poden dir el vincula també amb Bi Feiyu, fill de desterrats.
Sí, Mo Yan és fill de les etapes més crítiques del règim comunista i les seves novel·les burxen en aquest passat encara recent i les omple de fets reals, històries viscudes per la seva família i moltes altres coses. Forma part, doncs, de la generació d’autors que han viscut en primera persona el règim de Mao, com els que cito més amunt o com Yu Hua, un altre dels que hem comentat en aquest blog, i tots ells rescaten fets que han viscut en primera persona. També ell, com altres, va quedar exclòs de la formació “normal” i es va introduir a l’exèrcit com a manera de progressar i, de fet, va començar a escriure mentre era soldat.
Obra destacada
Mo Yan és força productiu, i com ja hem dit més amunt les seves obres se centren en la vida rural i es basen en experiències pròpies o de gent propera. Per a mi, acaben tenint un to força uniforme que no m’acaba d’atraure, tot i que admeto que té un gran valor perquè documenta una etapa fosca del seu país. Crec que cal destacar-ne aquestes obres:
Sorgo rogo
Grandes pechos, amplias caderas
Canvis
Sorgo rojo va servir de base per a la pel·lícula homònima, dirigida per Zhang Yimou i amb actuació de la meravellosa Gong Li, i narra la història d’una noia que es casa amb un home que té una destil·leria de sorgo. Grandes pechos, amplias caderas, també situada al camp, també té una protagonista femenina. En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong.
Tanco la llista amb Canvis, un llibre molt curtet de no ficció en què l’autor repassa fets de la seva vida i ens explica com va aconseguir prosperar i fer-se escriptor. També hi trobareu menció sobre l’adaptació que es va fer de Sorgo rojo al cinema.
És important destacar que aquest últim llibre és l’únic que tenim en català d’aquest autor. En castellà, però, se n’han traduït molts gràcies a l’editorial Kailas, que els publica pràcticament tots i sempre ho fa amb traducció directa del xinès (la gran majoria traduïts per Blas Piñero). Si podeu llegir en francès, els trobareu a Editions Picquier.
En resum, és un autor que val la pena llegir almenys una vegada, ja que documenta la Xina del segle XX i dona una visió interessant fent servir protagonistes del poble, gent normal com nosaltres.
Fa un parell de mesos vaig fer una entrada en què comentava quins són els meus hàbits lectors i llançava una enquesta per saber quins són els vostres. La idea era recollir informació, analitzar-la i compartir-la amb vosaltres d’una manera mitjanament ordenada. A part d’això, vaig anunciar un sorteig entre els participants de l’enquesta (per a això, s’havien d’identificar correctament). Finalment, 190 dels 215 participants es van identificar i han participat en el sorteig de dos llumets de lectura. He identificat les guanyadores a Instagram i a Twitter, o sigui que ara toca passar al que us puc donar a tots: la informació.
Temps de lectura
Comencem amb el temps que dediquem a llegir. Com us vaig dir, jo llegeixo cada dia, i en un dia normal llegeixo entre una hora i una hora i mitja. En el cas de l’enquesta, el 87,9% llegiu cada dia i el 4,2% llegiu un cop per setmana. Fora dels blocs que vaig marcar jo, la resta és una gran varietat de respostes:
gent que voldria llegir cada dia però no pot per feina o estudis;
gent que llegiu molt però que no podeu triar què llegiu (són lectures de feina o estudis);
gent que llegiu molt a ratxes, com per exemple quan esteu de vacances;
gent que llegiu 2-3 dies a la setmana…
Pel que fa a la quantitat de temps diari, la resposta amb més èxit (96 persones) és que podeu llegir entre 30 i 60 minuts, i una cinquena part (que no és poc) llegiu per sobre de l’hora.
I aquí entrem en el moment del dia que més us agrada llegir. En aquesta pregunta podíeu donar més d’una resposta i hi ha una mica de sidral per a l’anàlisi. En general, veig que si faig lloc a “Altres” el sistema permet tantes opcions que costa d’interpretar el resultat. Us reprodueixo la part del gràfic que conté les opcions més votades.
En tot cas, sembla que la majoria llegiu a l’hora d’anar a dormir, mentre que també hi ha afortunats (gairebé la meitat) que trobeu un moment a mitja tarda. Aquí és molt interessant veure els comentaris de “Altres”. Com he dit, és un embolic per al gràfic, però si llegim les respostes d’una en una, podem veure coses com aquestes:
gent que entre setmana llegiu poc i en cap de setmana, molt;
gent que aprofiteu els desplaçaments en metro o bus;
gent que llegiu a totes hores.
Sembla un patró força clàssic, oi? Aprofitar els desplaçaments cap a la feina, llegir poc entre setmana (tenim menys temps lliure) i més al cap de setmana i els que, com jo, aprofitem qualsevol moment per llegir.
I quan tenim temps… on llegim?
Si fem cas de les cinc opcions que us he posat jo, guanya amb diferència la lectura còmoda en un sofà o butaca. A partir d’aquí, al camp de resposta lliure hi ha una gran varietat de respostes, moltes de les quals inclouen llegir al llit.
Entre les opcions obertes, algú deia que llegeix a tot arreu menys pel carrer, i altres fent un cafè en alguna cafeteria. La lectura a la platja té pocs adeptes, i tampoc hi ha gaire gent que digui que llegeix mentre espera que els fills facin les extraescolars (ho comento perquè jo he llegit moltes hores, amb aquest sistema!). I sí, hi ha hagut dos valents que han admès que llegeixen al lavabo: no patiu, no esteu sols!
Ui, com agrada llegir en paper!
Una altra de les preguntes que us feia és quin format feu servir per llegir. Si feu números, veureu que hi ha gent que llegeix amb més d’un format, però gairebé tothom llegeix en paper: dels 215 participants, 206 ho fan. Tot i així, no podem menysprear el format electrònic: els ebooks autèntics tenen 68 lectors, i si hi afegim tauletes i mòbils pugem fins a 107. És a dir: la meitat dels enquestats llegeixen en pantalla en un moment o altre.
El que queda més baix és l’audiollibre: només 10 persones diuen que el fan servir. Sembla que en aquest format li costa arrencar, i segurament quan algú vol escoltar contingut sobre llibres tira de podcasts.
Llibre, libro, book, livre, libro, bog, 书
Sí, llegiu en diversos idiomes. De fet, molt pocs dels enquestats llegiu en una única llengua. Aquí podeu veure-ho:
Com deixa clar la gràfica, la combinació de lectura més freqüent és català+castellà, que és gairebé el 44%, i alguns llegiu en aquests dos idiomes i un o dos més. Això no em sorprèn gens en un entorn com el nostre, en què els llibres en català i castellà conviuen a les taules i les prestatgeries de gairebé totes les llibreries. El que m’ha sorprès més, però, és que un percentatge força alt llegeix en anglès (per sobre del 30%, si sumem les combinacions en què apareix aquest idioma). I m’ha sorprès perquè quan volto per Instagram em fa la impressió que se’n ressenyen ben pocs, de llibres en anglès (qui sap, potser els enquestats que llegeixen aquests idiomes no fan ressenyes).
Per tancar el bloc dels idiomes, us copio tot seguit la gràfica on podeu veure, en nombres absoluts, quanta gent llegeix en els de més presència a les respostes. No cal gran explicació, oi? Pràcticament tots llegiu en català, la gran majoria també ho feu en castellà i a continuació ve l’anglès. A l’altre extrem, 1 llegeix en xinès, 1 en euskara i 2 en rus.
També volia comentar que, en el cas de l’anglès, alguns comenteu que llegiu articles o textos que tinguin a veure amb la feina, però no el marqueu com a llengua de lectura en temps lliure.
Lectura activa?
Una altra de les coses que preguntava és si reforceu la lectura amb accions que us ajudin a situar-vos en context. Si fem una ullada a les quatre opcions que us donava, dos terços dels enquestats investigueu temes o personatges rellevants, mentre que gairebé la meitat utilitzeu el Google Maps per situar-vos en el context físic del tema. I també hi ha un grup de gent que prefereix no utilitzar cap eina d’acompanyament de la lectura i preferiu fer valer la imaginació.
De tota manera, com en el cas de la pregunta sobre els llocs on llegiu, hi ha hagut respostes fora d’aquestes quatre opcions, la majoria de les quals volten entorn de l’autor: llegir-ne la biografia, buscar-ne altres obres o, fins i tot, buscar entrevistes que se li hagin fet.
Fa 30 anys que tinc 20 anys
Quan llances una enquesta d’aquestes, tirada a la immensitat de les xarxes socials, no saps com serà la gent que et respondrà. En aquest cas, no he volgut fer preguntes excessivament personals perquè, entre altres motius, tampoc estic preparada per analitzar les respostes a fons, fer correlacions entre característiques personals i hàbits diversos. Seria molt interessant, oi?
De moment, ens conformarem amb veure que l’enquesta ha arribat a gent de diverses franges d’edat. Podríem dir que una mica més de la meitat està entre els 30 i els 50 anys, que diria que conforma la majoria dels seguidors dels meus comptes a les xarxes, però el grup de 50 en amunt també hi té una presència notable i fins i tot tinc respostes de gent per sobre dels 70. Gràcies a tots per participar-hi!
Gràcies, gràcies!
Bé, això ha estat un comentari, una mica maldestre, si voleu, de les respostes que 215 persones em van fer arribar a través d’un formulari-enquesta. Si ho miro més a fons, segur que trobaré més coses, però no he volgut entretenir-ho més perquè, de vegades, si vull fer molt bé una cosa l’acabo no fent. No descarto analitzar aspectes més concrets més endavant, però de moment aquí teniu la imatge general.
Agraeixo molt la participació de tothom, i també la difusió que en vàreu fer a les xarxes. Si teniu qualsevol comentari, no dubteu a posar-lo a sota i parlem!
L'illa deserta 