Tenko, Flanagan!

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

estret-cami-flanaganS’acosta Sant Jordi i se’ns acumula la feina. Hi ha tot de llibres que voldria llegir i comentar abans de fer la llista de recomanacions per a la nostra gran diada, o sigui que haurem de publicar més sovint. Estigueu atents al bloc!

Per encetar aquesta carrera cap al dia de més gasto llibreter de tot l’any, avui parlarem de L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, flamant Premi Man Booker 2014.

L’estret camí és un d’aquells llibres que fa que el que et llegeixis després sembli poca cosa. Una història intensa, amb salts endavant i endarrere, que exigeix un esforç del lector, que el fa a gust. Unes descripcions vives i molt realistes que et fan ensumar la merda, el vòmit i la por, i també la flaire de la jungla, el verd de les plantes exuberants…

La història gira entorn de Dorrigo Evans, un australià que va ser presoner de guerra dels japonesos i que va ajudar a construir una línia de ferrocarril enmig de la jungla. Si heu vist la magnífica sèrie Tenko, de la BBC, segur que us podreu situar. En el llibre, però, veureu que s’alternen present i passat per anar teixint la història que us embolica i no us deixa marxar fins al final.

És una magnífica obra amb una traducció no menys magnífica de la Josefina Caball i l’habitual presentació acuradíssima de Raig Verd, amb una de les millors portades de la col·lecció (Noemí Giner, si no m’equivoco, és l’artista que cal felicitar). És un 5 estrelles com una catedral.

Personalment, he trobat especialment interessant la descripció de la duríssima vida que els presoners de guerra duien als camps de treball japonesos i m’ha sorprès molt el retorn a la vida civil de vencedors i vençuts. Mentre els australians intenten passar pàgina i no quedar marcats pels esdeveniments, els japonesos tornen amb la cara ben alta i el convenciment que van fer el que tocava. No us perdeu, tampoc, el personatge d’en Goanna, la seva procedència i el seu drama personal. Si no coneixeu gaire la història asiàtica del segle XX i el paper que hi va tenir el Japó, fixeu-vos en els detalls que l’autor ens proporciona sobre aquest tema. No us quedeu només amb el drama dels presoners.

Crec sincerament que és un llibre que val molt la pena que llegiu o que regaleu per a Sant Jordi. Definitivament, apareixerà a la meva llista.

Profiler

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Lei Mi. Profiler.
Traductor: Gabriel Ascher.
Ed. Beijing Guomi Digital Technology, desembre 2013.
Versió Kindle equivalent a 507 pàgines.
Títol original: 画像.
profiler_leimiAquesta és una d’aquelles ocasions en què compres una cosa sense saber què te’n pots esperar i tens una sorpresa agradable, molt agradable.
El llibre em va costar 0,99 en versió Kindle. Un regal, tenint en compte com l’he arribat a disfrutar. I no entenc per què està tan bé de preu, ja que la versió en paper costa prop de 19 euros. Bé, és igual.
Des del punt de vista formal, al llibre se li poden recriminar unes quantes coses: poca cura amb les comes, que de tant en tant apareixen repetides, alguns typos, algunes errades gramaticals (per exemple: el que passa quan canviem una frase i no lliguem les preposicions) i, sobretot, una cosa que cada vegada trobo més important i que, en el cas de les versions electròniques, és gratis: deixar una línia en blanc quan hi ha un canvi d’escena, protagonista o tema tan marcat que necessitem fer una pausa per reubicar-nos.
Un cop repassat això, us he de dir que la història està molt bé. El tema, si us agraden els thrillers, és atractiu: assassinats en un campus universitari.

  • Quina relació hi ha entre ells?
  • Què tenen a veure amb el protagonista?
  • Qui és l’assassí?

Si, com jo, heu estat en un d’aquests campus, us semblarà que els assassinats passen en llocs que heu conegut. Les pistes de bàsquet, el camp de futbol… les habitacions plenes d’estudiants i fum… Es passen el dia fumant. En cadena, pràcticament. Al final, semblava que m’empassava el fum jo.
El protagonista, en Fang Mu, és per clavar-li quatre nates de tant repel·lent que és, però al final li agafes “carinyu”. Sí que és veritat que trobo que endevina massa coses amb pistes que no tinc clar que donin tanta informació, però la veritat és que s’hi connecta molt bé, amb ell.
Més coses curioses: quan arribeu al final de la història, veureu que està “empalmada” amb el principi del segon llibre de la trilogia, i que la mostra que inclouen és força llarga. Per altra banda, l’autor, que fa servir el nom de ploma de Lei Mi (diuen que “anteriorment” era conegut com a Liu Peng), és un professor de psicologia criminal, o sigui que deu estar força ben documentat sobre aquest tema.
En resum: les 507 pàgines es llegeixen en un pim-pam i ja m’he comprat el segon volum, també, a un preu molt reduït. Jo, de vosaltres, me’l llegiria.

Un cafè, un geperut, McCullers

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Carson-McCullersAvui parlem de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, amb una bona traducció de Yannick Garcia i la cuidada presentació habitual de L’altra editorial, que ja ha fet dos anys (aprofitem per felicitar-los!!).

Ja us avanço que no és dels llibres que més m’hagi agradat últimament. En el fons, a mi em costa molt situar-me en les recopilacions de narracions curtes i molt sovint acaben patint a les meves entrades. Així, doncs, no puc dir que m’hagi agradat des de la primera pàgina, però sí que puc dir que conté coses que m’han cridat l’atenció i detalls que he apreciat.

Per començar, la descripció inicial del poble del primer relat, “La balada del cafè trist”, i de l’ambient desvagat de les tardes d’agost, és magnífica. Jo disfruto molt amb aquesta mena de paisatges: pobles petits, amb poca feina, amb la calor del sud dels Estats Units, les cases que m’imagino de fusta i amb porxo. El relat està bé, però no és el que més m’ha agradat. La figura de la senyoreta Amèlia se m’ha fet una mica antipàtica. Potser és perquè me l’esperava més forta davant la presència del seu suposat cosí geperut…

Per a mi, el millor relat és “El passavolant”, on el protagonista fa un viatge a Nova York que li serveix per apreciar millor el que ja té a França. No us en puc explicar gaire cosa més sense destapar tot l’argument, ja que no és gaire llarg, però sí que us puc dir que val la pena. També he trobat molt bo “Wunderkind”, sobre una noia que aprèn a tocar el piano i el seu professor. A estones, m’ha fet sentir com si jo també fos a casa d’ell, esperant el meu torn per fer la classe. I el final, quan s’adona de què serà i què no serà, és punyent.

I això em fa pensar que el piano té una presència destacada en diversos contes. En uns, és l’eina de treball, en altres, de divertiment, però trobo que és un personatge més de les històries. En definitiva, crec que si us agraden els relats més o menys curts us pot agradar bastant.

Ah! I estigueu al cas del bloc perquè… s’acosta Sant Jordi i comencem una campanya intensa plena de llibres que us poden interessar. Aquest any, ho culminarem amb una llista diferent de la que us oferirà tothom…

 

Esnobs voltant per la cuina

On Per sifuroIn 2 estrelles, Llibres2 comentaris

kitchens-midwestSí. Això és, bàsicament, el que he trobat a Kitchens of the Great Midwest, un suposat gran èxit als Estats Units. Ja n’havia “sentit parlar” a Twitter, i quan vaig anar a la Fira de Frankfurt me’l van recomanar com una gran cosa. I, bé, oh well…

L’argument principal, en teoria, és el de la vida d’una noia òrfena que hereta les habilitats culinàries del seu pare difunt. No coneix sa mare, que els havia abandonat a ella i a son pare un parell de mesos abans que el pare morís. Total, que jo m’esperava alguna cosa del tipus aventures de Marco buscant a sa mare, amenitzat amb el tema culinari de fons. I què m’he trobat? Doncs una història ben bé al contrari: la part central l’ocupa la cuina i l’èxit de la noia, i el retrobament amb la mare [ATENCIÓ SPOILER] no s’arriba a produir. Oooh.

Però no acaba aquí, la cosa. L’autor, en J. Ryan Stradal, ens “regala” pàgines i més pàgines plenes de referències als tomàquets i al blat de moro: aquesta espècie és més bona, l’altra està al punt, oh, mira, aquest blat de moro tan blanc i sucós… blablablabla. Una colla d’esnobs parlant de menjar. Ara em miro el tomàquet de sucar pa amb una mica de por i tot. I no penso menjar blat de moro en molt de temps!

I per això li he posat dues estrelles (sobre cinc). Bé, no és ben be així. N’hi he posat dues perquè resulta que el llibre és bonic de collons, té una tipografia fantàstica i una distribució en capítols, receptes i paràgrafs força original. Si no fos per això, segurament n’hi hauria posat una. A Goodreads li donen un 3,78 sobre 5. Ves a saber, potser als americans això els agrada… sobre gustos…

En resum: si no voleu saber quantes espècies “tradicionals” de tomàquets hi ha als Estats Units, us el podeu estalviar.

Ells també escriuen

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

La setmana passada vam voler celebrar el dia de la dona amb una entrada dedicada a les dones autores. Hi vam presentar una llista força extensa que us pot servir com a primera pista per preparar les vostres llistes de Sant Jordi (només falta un mes!).

No hi ha dia de l’home, però aquest dissabte és el dia del pare i trobo just dedicar també una entrada als homes que escriuen el que llegeixo. I en llegeixo molts, d’homes. Que vulgui reivindicar el paper de la dona no vol dir que m’oblidi d’ells. Preneu-vos, doncs, aquesta entrada com a segona minillista per a Sant Jordi.

  • Jo Nesbø, noruec. Sens dubte, és l’autor més llegit i comentat en aquest bloc. La seva capacitat per treure suc d’un policia desastrós que viu al límit de l’alcoholisme és increïble. I pràcticament sempre m’enganxa (el més fluix, Nèmesi). Cal destacar les traduccions impecables al català i la bonica edició de Proa, que ha aconseguit donar entitat pròpia a les portades de la sèrie.
  • Colm Tóibín, irlandès. El tinc al meu Top 5, tot i que només li he llegit dos llibres: Brooklyn i Nora Webster. Aquest últim ja el podeu comprar en català amb traducció de Maria Rosich, i és un candidat ferm per a les meves recomanacions de Sant Jordi. En tots dos llibres les protagonistes són dones, i és curiós veure què bé que les dibuixa Tóibín. També pot ser interessant Homenatge a Barcelona, que va escriure arran de la seva estada de tres anys a la nostra ciutat. Sembla que l’autor manté vincles amb el nostre país i fins i tot parla català (aquí el teniu en una entrevista).
  • Gerbrand Bakker, neerlandès. Un narrador d’històries punyents, sempre amb un punt de tristor, que t’explica poc perquè pensis molt. Les seves històries se solen situar en llocs allunyats de la gran ciutat, on el silenci és el rei. En català ja tenim tres dels seus llibres. Tots tres són bons, però destaco especialment A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca (aquest es va publicar el setembre de 2015).
  • Yu Hua, xinès. Si Mo Yan i Gao Xingjian tenen un premi Nobel, Yu Hua n’hauria de tenir dos. Aquest autor té una capacitat camaleònica per posar-se en la pell de personatges totalment diferents i fer-nos arribar les seves històries. Brothers, la seva obra més monumental, no té res a veure amb The seventh day, Vivir o El passat i els càstigs. Us recomano especialment aquests dos últims. Segurament, és l’autor que més llegeixo després d’en Jo Nesbø.
  • Yan Lianke, xinès. És un altre dels meus autors de capçalera. Aquest autor, al contrari de Yu Hua, sol centrar les seves històries en entorns rurals que recorden on ell va créixer. No és candidat al Nobel (encara), però el seu Les quatre livres (també s’ha publicat en anglès) és candidat al Man Booker International Prize 2016. És un bon llibre, però si podeu llegir en francès us recomano que ataqueu Les jours, les mois, les anées i Les Croniques de Zhalie.
  • Mia Couto, moçambiquès. Un descobriment (per a mi) de fa un parell d’anys. Un autor blanc que parla de l’Àfrica negra. Li he llegit Jerusalem, magnífic, i ja tinc al prestatge de “pendents” La confessió de la lleona. L’extracte que n’he llegit fa molt bona pinta.
  • Jonathan Franzen, americà. Em va enamorar amb The corrections (també el tenim en català) i, especialment, amb els seus personatges femenins absolutament histèrics i delirants. Crec que aquesta és la seva millor obra, i algunes de les que li he llegit després no m’han agradat gaire (Strong motion i Llibertat), tot i que amb Purity (Puresa) m’he reconciliat amb ell. És un gran llibre, i conté un dels elements que millor fa servir Franzen: les converses telefòniques. Proveu-lo, ja veureu com tinc raó.
  • Orhan Pamuk, turc. Premi Nobel del 2006, especialista a retratar Turquia. Cevdet Bey e hijos és un llibre fantàstic, i també ho és Neu. A la meva llista de pendents hi tinc Una sensación extraña, amb una fantàstica edició de Random House, tot i que segurament me’l llegiré amb el Kindle: pesa molt. També és candidat al Man Booker International Prize 2016.
  • Joël Dicker, suís. Aquest noi és la sorpresa. Em vaig resistir molt a llegir el seu La veritat sobre el cas Harry Quebert, però he acabat claudicant davant la intel·ligència que demostra en aquest llibre organitzant-lo amb una estructura original i sorpresa final. Tinc pendent Le livre des Baltimore (que cars són els llibres electrònics en francès!).
  • Kim Leine, danès. La seva història és peculiar: infermer de professió, va viure a Groenlàndia (recordem que depèn de Dinamarca) i en els dos llibres que tenim traduïts al castellà ens explica cosse d’aquest lloc tan inhòspit. Quins són? Tunu i El fiordo de la eternidad. Estic pendent que algú tradueixi més coses d’ell, o que jo aprengui prou danès per llegir-me-les… a veure què passa abans.
  • Jaume Cabré. Igual que a la llista de dones, tanco amb un tros d’autor que, per a mi, podria ser candidat al premi Nobel. Trobo que Jo confesso no és la seva millor obra: hi ha alguna cosa que grinyola, sobretot quan diu que el personatge parla tants idiomes. Però admeto que ha tingut molt bones crítiques. La que sí que està molt bé és Senyoria, un retrat magnífic de la Barcelona posterior al desastre de 1714. Pel que fa a Les veus del Pamano, és magistral i brutal a l’hora. La seva millor obra. Un dels millors llibres que he llegit mai i que tots hauríem de llegir perquè la Guerra civil i la postguerra comencen a quedar lluny i hi ha coses que no hem d’oblidar.

Tots són grans autors, i segur que n’hi ha més. Quins us agraden a vosaltres? Vinga, deixeu un comentari!