Categoria: Llibres

Un cafè, un geperut, McCullers

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Carson-McCullersAvui parlem de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, amb una bona traducció de Yannick Garcia i la cuidada presentació habitual de L’altra editorial, que ja ha fet dos anys (aprofitem per felicitar-los!!).

Ja us avanço que no és dels llibres que més m’hagi agradat últimament. En el fons, a mi em costa molt situar-me en les recopilacions de narracions curtes i molt sovint acaben patint a les meves entrades. Així, doncs, no puc dir que m’hagi agradat des de la primera pàgina, però sí que puc dir que conté coses que m’han cridat l’atenció i detalls que he apreciat.

Per començar, la descripció inicial del poble del primer relat, “La balada del cafè trist”, i de l’ambient desvagat de les tardes d’agost, és magnífica. Jo disfruto molt amb aquesta mena de paisatges: pobles petits, amb poca feina, amb la calor del sud dels Estats Units, les cases que m’imagino de fusta i amb porxo. El relat està bé, però no és el que més m’ha agradat. La figura de la senyoreta Amèlia se m’ha fet una mica antipàtica. Potser és perquè me l’esperava més forta davant la presència del seu suposat cosí geperut…

Per a mi, el millor relat és “El passavolant”, on el protagonista fa un viatge a Nova York que li serveix per apreciar millor el que ja té a França. No us en puc explicar gaire cosa més sense destapar tot l’argument, ja que no és gaire llarg, però sí que us puc dir que val la pena. També he trobat molt bo “Wunderkind”, sobre una noia que aprèn a tocar el piano i el seu professor. A estones, m’ha fet sentir com si jo també fos a casa d’ell, esperant el meu torn per fer la classe. I el final, quan s’adona de què serà i què no serà, és punyent.

I això em fa pensar que el piano té una presència destacada en diversos contes. En uns, és l’eina de treball, en altres, de divertiment, però trobo que és un personatge més de les històries. En definitiva, crec que si us agraden els relats més o menys curts us pot agradar bastant.

Ah! I estigueu al cas del bloc perquè… s’acosta Sant Jordi i comencem una campanya intensa plena de llibres que us poden interessar. Aquest any, ho culminarem amb una llista diferent de la que us oferirà tothom…

 

Esnobs voltant per la cuina

On Per sifuroIn 2 estrelles, Llibres2 comentaris

kitchens-midwestSí. Això és, bàsicament, el que he trobat a Kitchens of the Great Midwest, un suposat gran èxit als Estats Units. Ja n’havia “sentit parlar” a Twitter, i quan vaig anar a la Fira de Frankfurt me’l van recomanar com una gran cosa. I, bé, oh well…

L’argument principal, en teoria, és el de la vida d’una noia òrfena que hereta les habilitats culinàries del seu pare difunt. No coneix sa mare, que els havia abandonat a ella i a son pare un parell de mesos abans que el pare morís. Total, que jo m’esperava alguna cosa del tipus aventures de Marco buscant a sa mare, amenitzat amb el tema culinari de fons. I què m’he trobat? Doncs una història ben bé al contrari: la part central l’ocupa la cuina i l’èxit de la noia, i el retrobament amb la mare [ATENCIÓ SPOILER] no s’arriba a produir. Oooh.

Però no acaba aquí, la cosa. L’autor, en J. Ryan Stradal, ens “regala” pàgines i més pàgines plenes de referències als tomàquets i al blat de moro: aquesta espècie és més bona, l’altra està al punt, oh, mira, aquest blat de moro tan blanc i sucós… blablablabla. Una colla d’esnobs parlant de menjar. Ara em miro el tomàquet de sucar pa amb una mica de por i tot. I no penso menjar blat de moro en molt de temps!

I per això li he posat dues estrelles (sobre cinc). Bé, no és ben be així. N’hi he posat dues perquè resulta que el llibre és bonic de collons, té una tipografia fantàstica i una distribució en capítols, receptes i paràgrafs força original. Si no fos per això, segurament n’hi hauria posat una. A Goodreads li donen un 3,78 sobre 5. Ves a saber, potser als americans això els agrada… sobre gustos…

En resum: si no voleu saber quantes espècies “tradicionals” de tomàquets hi ha als Estats Units, us el podeu estalviar.

Ells també escriuen

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

La setmana passada vam voler celebrar el dia de la dona amb una entrada dedicada a les dones autores. Hi vam presentar una llista força extensa que us pot servir com a primera pista per preparar les vostres llistes de Sant Jordi (només falta un mes!).

No hi ha dia de l’home, però aquest dissabte és el dia del pare i trobo just dedicar també una entrada als homes que escriuen el que llegeixo. I en llegeixo molts, d’homes. Que vulgui reivindicar el paper de la dona no vol dir que m’oblidi d’ells. Preneu-vos, doncs, aquesta entrada com a segona minillista per a Sant Jordi.

  • Jo Nesbø, noruec. Sens dubte, és l’autor més llegit i comentat en aquest bloc. La seva capacitat per treure suc d’un policia desastrós que viu al límit de l’alcoholisme és increïble. I pràcticament sempre m’enganxa (el més fluix, Nèmesi). Cal destacar les traduccions impecables al català i la bonica edició de Proa, que ha aconseguit donar entitat pròpia a les portades de la sèrie.
  • Colm Tóibín, irlandès. El tinc al meu Top 5, tot i que només li he llegit dos llibres: Brooklyn i Nora Webster. Aquest últim ja el podeu comprar en català amb traducció de Maria Rosich, i és un candidat ferm per a les meves recomanacions de Sant Jordi. En tots dos llibres les protagonistes són dones, i és curiós veure què bé que les dibuixa Tóibín. També pot ser interessant Homenatge a Barcelona, que va escriure arran de la seva estada de tres anys a la nostra ciutat. Sembla que l’autor manté vincles amb el nostre país i fins i tot parla català (aquí el teniu en una entrevista).
  • Gerbrand Bakker, neerlandès. Un narrador d’històries punyents, sempre amb un punt de tristor, que t’explica poc perquè pensis molt. Les seves històries se solen situar en llocs allunyats de la gran ciutat, on el silenci és el rei. En català ja tenim tres dels seus llibres. Tots tres són bons, però destaco especialment A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca (aquest es va publicar el setembre de 2015).
  • Yu Hua, xinès. Si Mo Yan i Gao Xingjian tenen un premi Nobel, Yu Hua n’hauria de tenir dos. Aquest autor té una capacitat camaleònica per posar-se en la pell de personatges totalment diferents i fer-nos arribar les seves històries. Brothers, la seva obra més monumental, no té res a veure amb The seventh day, Vivir o El passat i els càstigs. Us recomano especialment aquests dos últims. Segurament, és l’autor que més llegeixo després d’en Jo Nesbø.
  • Yan Lianke, xinès. És un altre dels meus autors de capçalera. Aquest autor, al contrari de Yu Hua, sol centrar les seves històries en entorns rurals que recorden on ell va créixer. No és candidat al Nobel (encara), però el seu Les quatre livres (també s’ha publicat en anglès) és candidat al Man Booker International Prize 2016. És un bon llibre, però si podeu llegir en francès us recomano que ataqueu Les jours, les mois, les anées i Les Croniques de Zhalie.
  • Mia Couto, moçambiquès. Un descobriment (per a mi) de fa un parell d’anys. Un autor blanc que parla de l’Àfrica negra. Li he llegit Jerusalem, magnífic, i ja tinc al prestatge de “pendents” La confessió de la lleona. L’extracte que n’he llegit fa molt bona pinta.
  • Jonathan Franzen, americà. Em va enamorar amb The corrections (també el tenim en català) i, especialment, amb els seus personatges femenins absolutament histèrics i delirants. Crec que aquesta és la seva millor obra, i algunes de les que li he llegit després no m’han agradat gaire (Strong motion i Llibertat), tot i que amb Purity (Puresa) m’he reconciliat amb ell. És un gran llibre, i conté un dels elements que millor fa servir Franzen: les converses telefòniques. Proveu-lo, ja veureu com tinc raó.
  • Orhan Pamuk, turc. Premi Nobel del 2006, especialista a retratar Turquia. Cevdet Bey e hijos és un llibre fantàstic, i també ho és Neu. A la meva llista de pendents hi tinc Una sensación extraña, amb una fantàstica edició de Random House, tot i que segurament me’l llegiré amb el Kindle: pesa molt. També és candidat al Man Booker International Prize 2016.
  • Joël Dicker, suís. Aquest noi és la sorpresa. Em vaig resistir molt a llegir el seu La veritat sobre el cas Harry Quebert, però he acabat claudicant davant la intel·ligència que demostra en aquest llibre organitzant-lo amb una estructura original i sorpresa final. Tinc pendent Le livre des Baltimore (que cars són els llibres electrònics en francès!).
  • Kim Leine, danès. La seva història és peculiar: infermer de professió, va viure a Groenlàndia (recordem que depèn de Dinamarca) i en els dos llibres que tenim traduïts al castellà ens explica cosse d’aquest lloc tan inhòspit. Quins són? Tunu i El fiordo de la eternidad. Estic pendent que algú tradueixi més coses d’ell, o que jo aprengui prou danès per llegir-me-les… a veure què passa abans.
  • Jaume Cabré. Igual que a la llista de dones, tanco amb un tros d’autor que, per a mi, podria ser candidat al premi Nobel. Trobo que Jo confesso no és la seva millor obra: hi ha alguna cosa que grinyola, sobretot quan diu que el personatge parla tants idiomes. Però admeto que ha tingut molt bones crítiques. La que sí que està molt bé és Senyoria, un retrat magnífic de la Barcelona posterior al desastre de 1714. Pel que fa a Les veus del Pamano, és magistral i brutal a l’hora. La seva millor obra. Un dels millors llibres que he llegit mai i que tots hauríem de llegir perquè la Guerra civil i la postguerra comencen a quedar lluny i hi ha coses que no hem d’oblidar.

Tots són grans autors, i segur que n’hi ha més. Quins us agraden a vosaltres? Vinga, deixeu un comentari!

Contes de reis menors

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

cementiri-reis-menorsAvui toca parlar d’El cementiri dels reis menors, una petita joia que ens fa arribar Raig Verd i de la qual és autor Zoran Malkoč. I no em deixo el traductor: és en Pau Sanchis, que ha traduït del croat al català aquest recull de petites tragèdies que ens fa arribar a l’autor.

Un recull on hi ha el millor de cada casa. Una colla de desvagats que fan el que poden per tirar endavant després de superar una guerra, la dels Balcans, que va afectar a moltíssima gent. Hi trobarem en Romeo, en Pastilla, el Xinès i molt altres, tots vinculats perquè van al Club d’Amics del Hajduk (el club de futbol, suposo), i també en Liputin, l’amo d’un bar, o el narrador (sense nom) que té una botiga de llibres de segona mà.

Tant hi trobareu relats posteriors a la guerra com alguns que s’hi inscriuen. Trobo especialment contundents “Discussió ornitològica” (publicat a Núvol), on un grup de soldats que discuteixen sobre quin ocell és el que veuen acaben causant un desastre, i “Quan vaig ser la iaia Pila, morta, però a la flor de la vida”, un relat molt trist sobre la vellesa i la mort. En canvi, no he acabat de connectar amb “Mai més amb nans” o “El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món”. Suposo que hi ha gustos per a tot, o sigui que si em voleu dir quin conte us ha agradat més a vosaltres, podeu fer-ho deixant un comentari.

A part d’això, m’ha fet molta gràcia trobar personatges del món real que coneixo, amb un protagonisme especial dels futbolistes (en Robert Jarni, per exemple) i mencions al Real Madrid i al FCB Barcelona. És una manera de veure que, en realitat, estem més connectats amb la realitat que ens expliquen que no pas ens pensàvem.

Finalment, un detall que m’ha agradat molt és que l’autor no fa servir protagonistes diferents en cada relat, sinó que els relats són una manera diferent d’explicar-nos les coses, però en realitat, si enganxéssim les peces amb paciència, trobaríem que no és més que un únic relat (digues-ne novel·la, digues-ne energia) distribuït en mil pedaços, com un trencadís dels del Parc Güell.

En definitiva, és un bon llibre que podeu afegir a la vostra llista.

Dones al poder!

On Per sifuroIn Llibres5 comentaris

diadonatreballadoraxina
Avui és el dia de la dona treballadora. I, per tant, també és el dia de la dona traductora. I el dia de la dona autora. No hauria de ser necessari, però encara cal recordar-nos, de tant en tant, que tenim un paper important en la societat i que l’hem de desenvolupar en igualtat de condicions.

És per això que voldria recordar algunes de les autores que he llegit últimament i que considero que val la pena esmentar en un dia com avui. No tot el que he llegit d’elles m’ha agradat, però totes tenen un mèrit o altre. Aquí les teniu.

  • Zadie Smith, britànica. La meva favorita. Una escriptora jove (és del 1975) que té una capacitat bestial per retratar la societat britànica. La seva millor obra és Dents blanques (White Teeth), i la més recent, la novel·la curta The embassy of Cambodia, també val moltíssim la pena. També és notable NW. Les dues últimes, comentades en aquest bloc.
  • Marilynne Robinson, americana. Autora de llibres de ficció i de no-ficció que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2005 amb Gilead. Nosaltres li hem llegit Lila, que és absolutament fantàstic, i tenim pendent Vida de casa, que acaba de publicar Edicions de 1984. Al bloc de l’editorial hi podeu llegir aquesta entrevista que li va fer en Jordi Nopca.
  • Svetlana Alexiévich, bielorrussa. O soviètica? Després de llegir Temps de segona mà ja no em queda clar. En aquest llibre, la premi Nobel del 2015 ens explica tota mena d’històries sobre nostàlgics del règim soviètic, emigrants de les antigues repúbliques soviètiques… És la nostra outsider particular: l’única de la llista de qui hem llegit no-ficció.
  • Liudmila Petruixévskaia, russa. Un personatge curiós, que no es limita a escriure llibres. Li hem llegit Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, que és una de les entrades més visitades d’aquest bloc. Hi trobareu històries tristes, humorístiques… una mica de tot.
  • Alissa Ganíeva, l’autora més jove de la llista, tanca el trio soviètic: va néixer el 1985 a Moscou i va viure al Daguestan des de ben petita. Només li he llegit un llibre, La muntanya de la festa, però val la pena tenir-la al punt de mira. El llibre que citem ens fa arribar els conflictes viscuts al Daguestan entre persones de religions o procedències diferents.
  • Herbjorg Wassmo, noruega. És una escriptora molt coneguda al seu país, i és autora d’obres que ens presenten dones de caràcter, com la Tora o la Dina, amb una presència especial de la zona nord del país, on viu ella. És especialment destacada la trilogia de Tora, de la qual us parlarem aviat, i també cal llegir-ne Cent ans (en francès).
  • Amy Tan, americana d’origen xinès amb gran activitat a Twitter. Cal destacar-ne l’origen perquè bàsicament escriu sobre la Xina. Té una gran facilitat per traçar històries que ens transmeten la seva herència xinesa. Entre les seves obres més conegudes hi ha El club de la bona estrella, de la qual se’n va fer una pel·lícula, i La vall de la meravella.
  • Yiyun Li, xinesa. Va emigrar molt jove a Estats Units i publica directament en anglès. De moment, m’han agradat molt més els relats curts que no pas la novel·la que li he llegit. Us recomano molt Noi d’or, noia maragda i Los buenos deseos (en anglès, A thousand years of good prayers), que vaig comentar al meu bloc de xinès.
  • Toni Morrison, americana. La veu negra d’Amèrica, que també és premi Nobel. Excel·lent narradora de la realitat dels negres americans, tant ara com en el passat. Si voleu fer-ne un tast, proveu Song of Solomon (simplement, brillant, la podeu trobar en castellà) o Beloved (la tinc pendent, però les crítiques són excepcionals). En aquest bloc hi trobareu un comentari sobre God help the child (sembla que aquesta aviat la tindrem en català).
  • Eleanor Catton, neozelandesa nascuda al Canadà. Va guanyar el Man Booker Prize 2013 als 28 anys amb la seva segona novel·la, The luminaries, una obra absolutament potent que ens acosta a les antípodes de fa més d’un segle. Cal estar atents a les seves properes publicacions.
  • Alice Munro, canadenca. Em vaig alegrar molt que li donessin el Nobel. Feia temps que el premi no el rebia una dona. I em vaig animar a llegir-li un llibre, Estimada vida. No vaig acabar de connectar amb els seus relats, però crec que pot ser molt vàlida per a altres lectors.
  • Mercè Rodoreda, catalana. No podia tancar la llista sense la nostra gran autora, el Nobel que no va ser. Per a algú que viu a la Plaça del Diamant i veu l’entrada del refugi antiaeri des del balcó, la presència d’aquesta autora és constant. Us recomano molt que us llegiu aquest llibre, però no us oblideu de Mirall trencat o El carrer de les Camèlies. Jo tinc pendent Quanta, quanta guerra.

Com podeu veure, la llista combina joventut i maduresa, i hi ha tres premis Nobel! De tota manera, aquesta només és una petita mostra del que les dones escriuen arreu del món, i segur que vosaltres podeu allargar la llista. Us hi animeu? Doneu-nos la vostra opinió i publicarem els resultats abans de Sant Jordi, perquè pugueu fer gasto!

Podeu deixar comentaris en aquest mateixa entrada o, si ho preferiu, ens podeu escriure a bloc@fustegueres.com.